dijous, 13 de maig de 1999

Sesquipedalisme

Un poeta de la meva generació, que ha acabat administrant calés públics, va aconseguir una certa (mala) fama oratòria per l'ús obstinat de paraules esdrúixoles en els seus parlaments. De fet, el gran debat que provocaven les seves soporíferes intervencions solia centrar-se en el nombre de polisíl·labs que havia usat cada vegada. En una ponència de tres folis el seu rècord era de 93 —més de 30 per foli!—, inclosos els adverbis en "ment" i els superlatius. Aital fenomen retòric, acompanyat d'una bella dicció i del seu etern somriure, tenia la virtut de provocar en l'audiència un efecte certament polisil·làbic: som-no-lèn-ci-a. Arrepapats a les butaques poc ens podíem imaginar llavors que la seva estratègia estava fonamentada en una prestigiosa tradició que els retòrics anglosaxons anomenen "sesquipedalianism": "estil caracteritzat per la utilització de paraules llargues".
L'adjectiu "sesquipedalian" designa en anglès les paraules de moltes síl·labes. De fet, el mític diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix el terme a Horaci, i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català ha perviscut el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies al seu ús científic. Especialment en termes químics, però també en adjectius de definició tan inquietant com "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Un Barça-Madrid que acabés 3-2, doncs, transformaria el Barça en un equip sesquiàlter del Madrid. O potser no. Sigui com sigui, segur que el sesquipedalisme (¿o seria "sesquipedalianisme"?) entusiasmarà l'esmentat poeta.
L'aplicació enigmística de l'univers "sesqui" presenta diverses alternatives. D'entrada, enclou la clàssica recerca del mot més llarg de cada llengua, comptat per lletres o per sil·labes. En anglès, Shakespeare s'endú la grossa amb el seu honorable neologisme llatí de 27 lletres i 13 síl·labes "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44). En català, fins ara es manté al cim un adverbi quasi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9), però segur que els lectors de l'AVUI podran ultrapassar el llindar. La competició de quina és la (paraula) més llarga és tan vella com el llenguatge, de manera que no cal insistir-hi.
Potser la novetat més interessant que pot aportar l'aplicació ludolingüística del sesquipedalisme és el de les "frases sesqui". El procediment seria el següent: a partir d'un mínim de 50 síl·labes (i potser amb un màxim de 100), cal elaborar la frase amb sentit raonable que tingui el coeficient "sesqui" més alt, tenint en compte que el "sesqui" s'ha de calcular dividint el nombre de síl·labes pel nombre de mots que formen la frase. Així, la primera oració d'aquest article, de 63 síl·labes i 29 paraules (aquí ni els apòstrofs ni els guions no separen mots), tindria un minso sesqui de 2,17. A veure qui el supera. Escriviu a l'AVUI. En parlarem.