dijous, 16 de setembre de 1999

Casassas olipotista

La constricció S+7 és un homosintaxisme que consisteix a substituir tots els substantius (S) d'un text pel setè nom (7) que els segueix alfabèticament en un diccionari qualsevol. Si S no es troba al diccionari triat no passa res. Només cal començar a comptar des del substantiu que li aniria al darrera i llestos. El primer S+7 prové de l'oulipista francès Jean Lescure i Raymond Queneau va patentar el procediment en un dels seus "Exercicis d'estil" —el que du per títol "Translation"—. Segons l'italià Giampaolo Dossena, Umberto Eco ja en va parlar a la seva columna de l'"Espresso" l'any 1965 i posteriorment Italo Calvino va conrear-lo. En català fins ara coneixia una "Antologia septentrional del mot al 7" editada a Girona en el número 39 de la publicació monogràfica "Senhal" (hivern de 1997), on el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís transposava alguns reeixits exemples en vers i en prosa.
Però ara m'han arribat a mans dos nous exemples en català de mots al 7 que ja tenen una dècada. Els va escriure el poeta Enric Casassas i daten de 1989. En el número 3 (i últim) de la primera etapa de la revista de la Fundació Caixa de Catalunya que diriga Daniel Giralt-Miracle i coordinava Julià Guillamon, Casassas va donar a conèixer dos sonets d'Agustí Esclasans i J.V. Foix reescrits segons aquesta tècnica. El número 3 d'aquell "Nexus" duia per títol "Contaminacions i Apropiacions" i els textos d'Esclasans, Foix i Casassas anaven acompanyats de la peça "Shelle" de Jordi Colomer. Deu anys més tard Casassas —ara signant Casasses— els publica en un recull de sonets acabat d'editar per Container (cop i rai casasses f i gueres, 1999) en un opuscle intitulat "sub dos". En un apèndix, Casassas reprodueix els dos sonets originals dels quals va partir i descriu de manera irònica el procediment emprat tot encunyant el terme "olipotista": "És curiós que, aplicant una de les ridícules tècniques olipotianes* (d'olipot —obrador de literatura potencial—) a un sonet de Foix i a un sonet d'Esclasans, el sonet de Foix es transformi en un sonet d'un Foix una mica estrany i en canvi el d'Esclasans es converteixi en un sonet totalment aliè, quasi obscè i no tan be ni tan xai com l'original".
Casassas s'empesca una fórmula matemàtica per explicar el seu procediment i afegeix com a novetat el factor restrictiu r (l'isosil·labisme i el rimar quan toca). D'aquesta manera els "Cent sonets intel·lectuals" d'Agustí Esclasans esdevenen "Certs sopars interpretatius", d'Aiguader Esclavons, i el "Sol i de dol" foixià o focià correspon al "Sord i de doll" de Z. C. Folk:

"Si pogués acostar Rapè i Franquia,
I en clos matís, no lluny de la mel rara,
La meva mi, que de gol és ignara,
Em fes presó l'Etil. I amb farneria

—Que el corb enclou i el meu neó filia—
De muls, de socs i tolls, adesiara
Fes permissiu l'azot, i l'ona cara
Que m'estremeix pels muts, fos ser i ria

Del meu escar per tancadors i noses;
—Oh doris pentacords!, dolors en coca!—
Torressin verd l'Absurd, i en calbes roses.

Les imberbes del sot que l'un revoca,
Volants; i el Terç no fos; i la faiança
En Impagats Absorts, fos lona i llança."