dijous, 30 de setembre de 1999

Duchamp procaç

Anagrama acaba de publicar la magnífica biografia que ha escrit Calvin Tomkins sobre Marcel Duchamp, l'escaquista que va assassinar l'art. Duchamp —autor del "Gran Vidre" i instigador dels "ready made"— resulta ser una personalitat tan enigmàtica i poderosa com la seva obra. Dimissionari de la pintura, és desitjat i reclamat per tothom: les dones i els surrealistes, els americans i els fills de Dadà, els marxants inquiets, les multimilionàries desemparades... Fins i tot els oulipistes el fan membre del seu Obrador. Però Duchamp és un personatge quasi evanescent, capaç de desaparèixer dels mapes acolorits i refugiar-se en un escaquer, tal vegada al cafè Meliton de Cadaquès... Un artista absent que omple de sentit l'absència. Un punt i apart. O final. "No hi ha solució perquè no hi ha problema", va dir. No hi ha problema. Duchamp i els problemes són contraposats.
Les avantguardes històriques fan un ús constant dels jocs de paraules des d'una òptica experimental i amb una voluntat subversiva. Duchamp també és capdavanter en aquest camp. Moltes de les seves obres duen títols equívocs, bàsicament basats en l'homofonia, de manera que un "aéroplane" esdevé un "eros-plaine" (només amor) i un "faucon" (falcó) és representat per un "faux con" (un fals cony). Els contrapets, anagrames i calembours de Duchamp són sempre enginyosos i deliciosament obscens. "És evident que Rabelais i Jarry són els meus déus", contesta en una entrevista. El cert és que la verbositat carnavalesca de Rabelais i la capacitat de xoc del pare del pare Ubú són ben presents en tots els textos de Duchamp. Sobretot en els signats a partir de 1920 pel seu alter ego femení Rrose Sélavy, de qui a la pàgina 258 Tomkins reprodueix la instantània amb què Man Ray va immortalitzar-la. La doble erra inicial que Duchamp va acabar atorgant a Rrose ens fa llegir-hi "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Combinant nom i cognom ("c'est la vie") es forma una frase que més aviat sembla una declaració de principis: "L'amor —la rosa, el reg— és la vida". El duet Duchamp-Sélavy signen una acció del casino de Montecarlo amb una inscripció circular plena d'homofonies que es perdrien en qualsevol traducció: "RROSE SELAVY ET MOI ESQUIVONS LES ECCHYMOSES DES ESQUIMAUX AUX MOTS EXQUIS".
Just un any abans del naixement de la verbívora procaç Rrose Sélavy la seva lluentor ja devia il·luminar els ulls penetrants de Duchamp mentre se solaçava pintant un bigoti memorable i una oblidada perilla al rostre ambigu de "La Gioconda". En plena efervescència del Dadà (1919), mentre Freud es dedica a psicoanalitzar a Leonardo, Duchamp capil·laritza l'emblemàtica Mona Lisa i subtitula el seu ready-made amb un presumpte acrònim —L.H.O.O.Q.— que Lawrence Steefel s'afanya a associar amb la forma verbal "look" ("mira!", en anglès). Però només cal lletrejar-lo de pressa en francès per descobrir-hi una altra declaració eròtica: "Elle a chaud le cul" (ella té el cul calent).