dijous, 8 d’abril de 1999

Jané tot l'any

Els qui, malgrat haver nascut en ple baby boom dels seixanta, vam tenir el curiós privilegi de no rebre mai cap classe de català a l'escola, sovint trobàvem que la columna sobre "El llenguatge" que l'Albert Jané escrivia diàriament a l'AVUI era un oasi ple de belles berbers. Per més que el seu esforç quotidià anava carregat de voluntat didàctica, la inherent seriositat que comportava aital comesa sovint es veia desbordada per un evident desig de passar-s'ho bé. Només calia agafar un exemplar de "Cavall Fort" —l'altra finestra des de la qual Jané jugava a fer la rateta— per adonar-se'n. Llavors potser ho haurien ventilant apel·lant a l'esperit lúdic o a la pedagogia activa o ves a saber a què, però el cert és que Jané sempre ha estat proper a l'enigmística i també que molts dels éssers verbívors que avui pul·lulem pel món vam abeurar-nos en el seu obi.
Per això ha estat un plaer inaudit rebre notícies del vell gramàtic i descobrir que ara es dedica a assaborir els plaers més refinats d'aquesta vida. Com, per exemple, localitzar plats heptasíl·labs a les cartes dels restaurants que freqüenta. "N'hi ha de perfectes —escriu—, és a dir, amb un accent a la tercera síl·laba (a més del de la setena): amanida variada, amanida catalana, botifarra amb rovellons (o rovellons amb botifarra), macarrons a la cassola, calamars a la romana, mandonguilles amb patates, escudella barrejada..." Una aplicació mètrica a la gastronomia capaç de revolucionar la sofisticada redacció de les cartes.
Però l'Albert Jané no s'atura pas aquí. Ara que el nou Auditori encara fa olor de pintura potser és el moment de llançar una proposta d'associació artística que Jané circumscriu a la música. "Ni els pintors ni els literats —escriu— no han originat una sèrie com la dels músics: Verdi i Monteverdi; Bach i Offenbach; Barg i Schonberg... Llàstima —afegeix— de Cavalli i Leoncavallo i, sobretot, de Vivaldi i Frescobaldi!". Òbviament les dues primeres parelles serien d'un grau de redundància superior, les dues següents són quasi-perfectes i la cinquena una mera qüestió de rima. Ara fa quatre anys vam proposar els anomenats "noms ecoics", sota l'advocació de l'escriptor valencià medieval Jordi de Sant Jordi. Entre els ecoics més destacats sobresortien Humbert Humbert —l'obsedit enamorat de la Lolita nabokoviana—, l'escriptor lleidatà Vidal Vidal i el poeta menorquí Ponç Pons. Ara Jané amplia el radi d'acció d'aquests escassíssims ecoics als noms propis que en continguin un altre de relacionat, com els músics ressenyats, sigui quina sigui la naturalesa d'aquesta relació. Es dóna el cas que Claudio Monteverdi va precedir en tres segles el mestre Giuseppe Verdi, mentre que Johann Sebastian Bach va néixer 134 anys abans que Jacques Offenbach.
Els nous ecoics que propicia Jané poden reunir-se sota l'advocació del músic contemporani Joan Guinjoan. I el primer de la llista ampliada seria el compositor medieval francès Clément Janequin, el qual té la gran virtut d'encloure en el seu cognom el mateix Jané.