Gnosi Mata

Segons Basílides el Déu suprem de la gnosi congregava els 365 déus secundaris que presidien els dies de l'any, de manera que els gnòstics sovint el designaven amb una perífrasi que feia: "aquell qui té per número 365". D'aquest déu innominat procedia el poder màgic de les set vocals, de les set notes, dels set planetes i dels set metalls (or, argent, estany, coure, ferro, plom i mercuri). Per designar l'innominable els gnòstics feien servir conjurs diversos i per representar-lo Basílides va crear el terme "Abrasax" —que té 7 lletres i un valor numèric de 365—. El valor numèric d'Abrasax s'aconsegueix sumant els valors de cadascuna de les set lletres gregues que el componen: alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), sigma (200), alfa (1), ksi (60) = 365. Una mera qüestió aritmètica és el veritable origen d'aquesta paraula màgica tan enigmàtica.
Fa quatre anys tal dia com avui aquesta secció contenia un text original que recreava el periple d'un escriptor durant la diada de Sant Jordi. La disposició tipogràfica d'una part de l'article, en una columna més estreta que la resta de línies, delatava la secreta intenció enigmística de la descripció santjordiesca. Unes instruccions d'ús orientaven el lector: "Si voleu llegir la veritable crònica —vaig escriure llavors—, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (1a, 3a, 5a, 7a...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia". I canviava. I tant que canviava! L'autor dedicava tota mena d'improperis a un crític amb qui estava enfrontat.
La recent publicació a Bromera de "La compassió del dimoni" de Jordi Mata (premi Joanot Martorell 1998) ha vingut acompanyada d'insistents rumors sobre el possible esperit de "vendetta" que l'alena. Quan Mata va guanyar el premi Sant Jordi 1996 amb "El misteri de Berlín" Xavier Bru de Sala va publicar un article molt crític sobre l'encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, a Mata li va sentar fatal. Tant, que va decidir contraatacar des de la ficció. I ara, tot i que la història de Victor Beltran va més enllà de les cuites Bru-Mata, podem comprovar l'abast de la garrotada. Per si algú encara en dubta, a la pàgina 191 hi ha un breu text en cursiva que només entendran del tot els que sàpiguen "llegir entre línies":

"Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d'algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l'extraordinari, però també de tots
aquells que no s'acontenten a parlar només d'una fava
i d'una figa i volen saber per quin camí una fama s'em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge".

El mecanisme enigmístic és el mateix que el de l'article de fa quatre santjordis. Si encara no hagués llegit "La compassió del dimoni" potser en malparlaria en un article, a veure si també em dedica una novel·la. Però ara ja he fet tard.