Sal i vi

Daniel Ruiz-Trillo és un poeta verbívor de qui alguns lectors ja havíem pogut tastar un primer lliurament: "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol, 2000). Ara, un any després d'aquella manera subreptícia d'entrar en el panorama poètic català, repeteix al mateix carro solar amb aquest "Sal i vi" (2001) que avui dijous onze, a quarts de vuit del vespre, presenta Carles Hac Mor a la Llibreria Ona de Barcelídem. Es dóna la circumstància que el títol de "Sal i vi" prové d'un poema anagramàtic dedicat a Sílvia que Ruiz-Trillo havia inclòs en el seu primer llibre. "Em plau un verb/ en vers", escriu ara a les acaballes d'un poema monosil·làbic de vint pàgines d'eslora que tragina moltes més síl·labes de les que semblava que hi havia en començar. Perquè el vers que domina Darrutri és el vers curt, aquell que n'és i se'n fa, que acaba com acaba o potser ni acaba, com al poema inacabat que és un avís: "per causes alienes/ a la nostra voluntat,/ aquest poema romandrà/ incompl".
Els verbívors de mena trobem molts motius per gaudir amb la lectura d'aquests nous poemes ruiztrillans. Perquè Darrutri, investit de freak del mot, en aquest segon pas sap anar més enllà del joc que tot ho amara i tot ho amarà per endinsar-se en un territori ingenu que li és genuí, de la mà de les càlides lletres del grup musical "Antònia Font". Un espai on les veritats gramaticals rotundes esdevenen declaracions d'amor: "Si jo fos de tu,/ seria teu". Un terreny abonat perquè el sentiment senti la ment: "Tot un terreny./ Un tot terreny./ Terreny tot un./ Terreny: un tot./ Terreny tot nu./ Un terreny, tot./ Tot terreny nu". On els contrapets esdevenen dístics: "Dus màgia que el llu/ i llus màgia que et du".
A "Sal i vi" la combinatòria és present pertot en la pràctica amatòria d'uns mots catalans que abans (però tampoc no fa tant) eren salvats i ara (però tampoc fa tan poc) són salivats. Els anagrames campen pels títols dels poemes d'aquest poemari amorós. "Mots i te" és com dir "t'esimo" i en un "Matí serè" "t'estimaré". "L'albir" pot ser el billar i "el truc del destí" que brilla al final del poema la carambola que busca el poeta en trucs i retrucs. La diversió és diversa, vers a vers, lletra a lletra i viceversa, amb anades i vingudes que són del poeta fent-se poema "amb la lluna a l'espatlla,/ el món al revés./ Nom sever./ Ser ver". Encara que, a voltes, les paraules que baixen de la gola per tenyir la pàgina semblin extretes del Club Súper 3: "A veure qui fa el/ joc no competitiu més guai" (¿Com putes pot ser que un joc no demani res, que és d'on ve "competere"? I tanmateix, ¿per què collons el sud del Paraguai no pot cloure un vers?).
El freak Darrutri practica una experimentació frescal (un adjectiu que només he llegit en alguna entrada de la GEC), i ho fa com cal. Sense vergonya. Amb veritable fe en la paraula que es fa i es desfà. El seu camí comença a fonamentar-se en els esforços de l'enginy literari que agermanen el cor i el còrtex (cerebral). Un camí dur i apassionant, que li comportarà no poques incomprensions i grans moments d'èxtasi no pastillaire. Ruiz-Trillo es consolida entre els Escoffet, Pedrals, Bombí i d'altres de les noves lleves, tan bones com les velles.