Joan Bastardas

Gràcies a la lluna de València i al poeta Enric Casasses (abans Casassas), m'ha caigut a les mans un dels "Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura" que duu per títol Substantius usats en sentit figurat com a qualificadors de persona (IEC, 2000) i ve signat pel lingüista Joan Bastardas i Parera. Bastardas, de qui fins ara només havia llegit els recomanables Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Edicions 62, 1996), concentra la seva aguda mirada de verbívor en un territori de frontera entre l'adjectiu i el substantiu. Una terra poblada per indígenes com ara plom o bleda o mà foradada o calçasses o sabatot. La minuciosa repassada que Bastardas fa d'aquest ric repertori de qualificadors fill del llenguatge figurat arriba al seu zenit en l'exploració de les alteracions de gènere. Un espai tropològic paral·lel al que ocupen els transvestits en l'espai antropològic.
Així, entre els substantius femenins que esdevenen masculins, destaquen amb llum pròpia tres col·lectius de murris: els galtes, els penques i els plagues. La diferència entre una rata i un rata és tan bestial com la que separa una gallina d'un gallina, perquè totes elles són bèsties però no tots ells són uns bèsties. Bastardas hi podria haver afegit d'altres animalons ambigus com les camells que trafiquen amb haixix o les voltors, equiparables als gorres. Potser els més vius de la colla són el soca, el sopes, el pinta, el fatxenda i el gana, sobretot aquest últim gràcies als comentaris de Joaquim Maria Puyal cada cop que Rivaldo fa un regat de més davant de porta. La masculinització esdevé més rotunda quan un adjectiu ortodox s'afegeix al nom transvestit: un panxa contenta, un mà foradada, un bona fe o un pocapena.
Però potser on els xocs de mots convocats pel filòleg resulten més interessants és a la tercera i última secció de l'estudi. Bastardas il·lustra les seves consideracions finals amb una dotzena de frases aplicades a una hipotètica parella de marit i muller que funcionen perfectament amb els gèneres encreuats. El model sempre és el mateix: "ella és X i el seu marit Z", sent X un substantiu masculí i Z un de femení. Per exemple: "ella és un corcó i el seu marit una cotorra". Una frase que subverteix arquetips però que té una versemblança absoluta. Qui no ha conegut corcons amb faldilles o cotorres amb corbata? Una hipotètica festa de transvestisme verbal admetria parelles com aquestes: ella un cavallot i ell una bala perduda, ella un plom i ell una patum, ella un belluguet i ell una formigueta, ella un sol i ell una joia, ell una calamitat i ella un desastre o ella un cel i ell una meravella.
El transvestisme verbal analitzat per Joan Bastardas no prové dels reflexos sexistes que el mirall del llenguatge retorna a la societat (com l'home públic i la dona pública, les diferències entre els quals estan minvant), sinó que neix de la preponderància del gènere gramatical sobre el sexe. Tot plegat, una font inexhaurible d'equívocs genètics que transformen en una festa verbal la parla de forasters tan eixerits com Johan Cruyff. Perquè, encara que sembli mentida, no és el mateix el bulb del jardiner que la vulva de la jardinera.