“El mal donat” és ben rebut

Al principi fou el verb. Des de llavors la paraula forma part del sagrat. Només algunes religions revelades tenen llibres sants que recullen les sagrades escriptures, però cap religió prescindeix de la paraula. Les pregàries recolzen en poemes transmesos de generació en generació i pertot trobem fórmules repetides que acompanyen els rituals i les cerimònies religioses. Fins i tot els koans budistes, nascuts per bombardejar el discurs, parteixen d’una construcció verbal, ni que sigui onomatopeica. A banda, les relacions del llenguatge amb el més enllà tenen una vessant utilitarista que comprendria maleficis, averanys, encisos, encortaments, encantaments i fórmules per ullprendre (la versió nostrada del famós “mal de ojo”). Provinents d’un món precientífic i parents dels refranys, aquestes construccions verbals han fascinat els estudiosos de la cultura popular.

Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.

Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.

Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).