dijous, 12 de febrer de 2004

Noa N i el nou noi Noè

Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és sociolingüista i amant de la ciència ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d’un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana; Barcelona, 2001) que comprèn des de la A d’”Acadèmia oficial de la llengua” fins a la Z de “Zulu”, passant per la L de “Llengua morta”. Ja posats, recomano la lectura atenta de deu entrades d’aquest diccionari que ens poden permetre fer-nos càrrec de la nostra situació actual; trio, gens innocentment, les encapçalades pels rètols: acrolecte, comunitat de parla terminal, deserció, discriminació, disgregació lingüística, glotofàgia, obsolescència, ocultació lingüística i secessió. Un missatge no gaire secret, oi?

Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.

El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.