Per un sí o per un no

Quan llegiu aquestes ratlles -dissabte 30 de juny, hora imprevisible- em trobaré provant de resoldre un dels enigmes més empipadors de la meva vida. Si les llegiu abans de les dotze del migdia tingueu per segur que estaré davant d'un cafè amb un cigarret a la boca, les mans suades i els peus inflats. Si ho feu més tard de dos quarts d'una, és probable que m'enxampeu amb una copa de cava a la mà i les galtes enrojolades per l'adrenalina i el carmí. Em caso. I ho fem en un teatre perquè les xarades més belles requereixen un marc adient.
Aquest joc de saló de les cerimònies nupcials ha estat una de les xarades més representades en la història de la dramatúrgia. Milions d'actors novells s'han estrenat amb el text difícil i emotiu del casament. Milions de "sí" -alguns inaudibles, d'altres amb un regust d'udol triomfal en una nit de bingo- han retrunyit en esglésies, ermites, catedrals, monestirs, esglesioles, boscos i jardins. Milers de "no" -alguns anunciats, d'altres imprevistos, però tots escandalosos- han desfet prematurament els compromisos a tocar de l'altar. Però aquesta coneguda xarada ha sobreviscut la invasió gens subtil de les noves tecnologies amb una dignitat impensable.
El text variable de tota cerimònia nupcial provoca un punt d'incertesa invariable. Si d'entrada acceptes públicament la teva parella com a espós/esposa, llavors la teva parella et pot acceptar públicament o no. Si t'accepta, ja no pots fer-te enrera i el joc ha acabat. Si no t'accepta, no pots tirar endavant i el joc no arriba ni a començar. De manera que aquí, com a les eliminatòries de Copa, més val ser l'últim de respondre. El lògic estira-i-arronsa és breu si no es prenen les precaucions necessàries. El millor és posar condicions, com en els bons problemes de lògica. Les premisses han de filar prim; si condicional, per tant. Accepto x de company/a si i només si ell/ella pensa acceptar-me a mi. El capellà es mira el segon jugador i repeteix la mateixa pregunta. Aleshores la resposta ha de ser la mateixa d'abans perquè tot rutlli bé. En definitiva, cap jugador amb dos dits de front no es voldria mullar els peus sense garanties prèvies i el ritual podria allargassar-se indefinidament. És per això que s'han inventat els testimonis.
Tant el testimoni de la defensa com el de l'acusació -és un dir-, tenen l'única funció de ratificar la veracitat de les pressuposicions que els jugadors estableixen. Si es compleixen les condicions exigides, per tant, l'esdeveniment ja és inevitable i l'escàndol no apareix per enlloc. La normalització del ritual s'ha aconseguit darrerament gràcies a una substancial modificació del reglament vigent. Ara ja no cal fer l'enutjosa petició de pressumptes oposicions a la signatura de l'acord per part del públic. Les coses queden molt més clares.
És clar que sempre hi ha qui s'ho passa bé jugant amb els mots. Els sinónims del "sí" adient són limitats, i en tot cas gens ambigus. Algun nuvi espavilat que provava de sortir-se'n amb una resposta diplomàtica del tipus "prou" (accepcions afirmativa i negativa alhora) ha vist com el jutge àrbitre del joc li feia repetir la jugada. Les onomatopeies o variants dialectals "psè" i "sèee" tampoc no han fet gaire fortuna. Els muts ho han de posar per escrit i els grecs que es casen a Catalunya han de jurar i perjurar que aquell moviment lateral de cap amb què acompanyen la seva afirmació ("ne") és el gest d'afirmació en la seva cultura.
Darrerament, la solució basca ha començat a imposar-se, i és possible que es popularitzi perquè és definitiva. Quan les companyies basques amb vocació d'estables representen aquesta cerimònia, acostumen a vèncer el seu monumental laconisme i afegeixen xirois, darrera del melós "sí" de rigor, un argument contundent: "per imperatiu legal". Sembla que el Tribunal Constitucional ho acabarà acceptant. Ho dic pels que aneu darrera.