Tangramistes il.lustres

A l'últim article parlàvem d'aquestes set peces negres d'origen xinès anomenades Tans que provenen de la dissecció d'un quadrat. Especulàvem sobre la seva edat incerta i parlàvem de la fantasiosa posada en escena que l'anglès Sam Loyd s'empescà per dotar-les d'un rerafons màgic. Al Tangram s'hi pot jugar de diverses maneres. Si el situem en un estoig quadrat, el sol fet de guardar les set peces ja és un trencaclosques considerable. Els matemàtics més empedreïts, però, es dediquen a resoldre la diversitat de problemes de geometria combinatòria que els set tans plantegen. D'altra banda, la resta dels mortals acostumem a jugar-hi de dues maneres oposades. O bé ens revestim d'escultors plans i ens empesquem una figura atractiva amb les set peces, o bé fem de Sherlock Holmes per tal d'esbrinar la situació exacta de cadascun dels cinc triangles, el romboide i el quadrat en una figura prèviament dibuixada sense les subdivisions interiors. També ens podem dedicar a representar, de la forma més artística possible, siluetes d'animals, persones conegudes o tot tipus d'objectes. El gran Martin Gardner, per exemple, elaborà una divertida caricatura tangramàtica de Richard Nixon per a un dels seus articles de "Scientific American". Els occidentals ens l'hem pres tan seriosament, el Tangram, que hem fet sortir conills, vaques, voltors, senyores embarassades, velers, atletes o parelles cardant d'aquestes set peces màgiques amb el desvergonyiment vital que ens caracteritza...
Ja hem dit que el Tangram ha estat font de moltes falses llegendes occidentals sobre el desconegut Orient. Però també és cert que la popularització del joc a principis del segle XIX fou un veritable esdeveniment cultural. Es parla de tangramistes il.lustres com Jonathan Swift, Henry James o Lewis Carroll. S'especula sobre la suposada activitat tangramista de John Quincy Adams o Gustave Doré i fins i tot es parla del propi Napoleó durant el seu exili illenc (Able was I ere I saw Elba). És clar que tot això ho diu l'entremaliat Sam Loyd, i ja vam veure a quantes revolucions treballava la seva imaginació.
Sí tenim documentats, però, alguns tangramistes il.lustres. Com el famós inventor de les històries d'enigma Edgar Allan Poe. La Biblioteca Pública de Nova York conserva un joc de tans d'ivori llaurat que Poe es va fer importar de la Xina. Les filigranes dels artesans xinesos doten aquest especial tangrama d'una relació directa amb el ram de la joieria que excita les passions de qualsevol cleptòman potencial. També és provada la tangramitis de Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), perquè en el seu llegat destaca la primera edició d'un dels primers llibres occidentals sobre tangrames (The Fashionable Chinese Puzzle. Nova York, 1817). És clar que l'addicció d'un enigmista tan conspicu com Carroll no pot sorprendre ningú.
Però potser el més sorprenent d'aquest exemple d'enigmística plàstica és la fascinació que ha exercit sobre alguns novel.listes. L'escriptor holandès Robert Van Gulik -diplomàtic i orientalista- va publicar l'any 1960 una novel.la de misteri titulada Els assassins xinesos (Nagels in Ning-tsjo's en versió original. Gravenhage, 1960) en la qual tota la trama narrativa gira al voltant del joc del Tangram. El protagonista de la novel.la és un jove mut que, quan no aconsegueix fer-se entendre gestualment, es treu una capseta de la butxaca i construeix figures amb el Tangram, com un cec ho faria amb l'alfabet Braille. Van Gulik porta fins a les últimes conseqüències aquest ús estètic del misteri que ha envoltat sempre les set peces del Tangram, perquè una figura d'aquest joc és la clau per esclarir l'inevitable crim que transita per la seva novel.la.