L'oximoron

Acabàvem el darrer article amb un anagrama dedicat a l'escultor més vituperat del país que feia "Josep Maria Subirachs = Boc, ja hissa més púrria!". Precisàvem també que boc, a banda de "víctima expiatòria" i "cabró", volia dir "got de cervesa". De manera que l'insult era relativitzable per la via semàntica. Poca broma amb la polisèmia i l'homofonia. Recordo que un amic advocat em contà una vegada que havia presentat un recurs davant d'un jutge amb qui topava constantment, i reblà en espanyol que el presentava por huevos. El jutge amenaçà amb processar-lo per desacatament al tribunal i l'advocat el desafià obertament. Després va resultar que el RDAE (un diccionari d'espanyol que als jutjats tenen per constitucional) feia constar l'entrada huebo: necesidad. De manera que el jutge es va haver de mossegar la llengua i el calembour espanyol a partir de l'alçada de la be va assolir el seu objectiu desestabilitzador.
La duplicitat de significats dóna moltes sorpreses perquè permet els provocadors vocacionals tirar la pedra impunement sense haver d'amagar la mà. Els historiadors de la llengua assenyalen que la terminologia religiosa en va plena, d'aquestes duplicitats. I que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. El cert és que per "escatologia" entenem tant "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort" com "manifestació escrita de qui es complau malatissament a contemplar o tocar els excrements i a parlar tothora d'ells". També el teisme amaga una sorpresa. Amb "teisme" designem tant la "doctrina que afirma l'existència d'un Déu personal creador i provident" com un "estat patològic produït per l'abús del te", de manera que descobrim encantats que els britànics, més que no anglicans, són una colla de teistes.
Aquestes contradiccions desesperants per a qualsevol ment benpensant ens porten a una bella figura retòrica. Una mena d'antítesi que confronta paraules de significat oposat i teòricament excloent. Fosca claror, com si diguéssim. El nostre món actual en va ple, d'oximorons. Si mai proveu de comprar un automòbil, us trobareu que els venedors ofereixen un model base i diverses opcions de millora. Però quan furgueu una mica us adonareu que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? Doncs això mateix, sou just al davant d'un oximoron (oxys "agut", moros "estúpid").
D'oximorons se n'han fet en tots els camps. Uns famosos versos dantescos de Pier della Vigna fan: "L'animo mio, per disdegnoso gusto,/ credendo col morir fuggir disdegno,/ ingiusto fece me contra me giusto". "Disdegnoso gusto" és un oximoron proper a "amarg plaer". Moltes de les il.lustracions dobles del genial M.C. Escher no són altra cosa: diables negres sobre àngels blancs que es contradiuen i esdevenen indestriables. De fet, els primers oximorons grecs eren medallons que mostraven una certa convivència entre el bé i el mal, com el Ying i el Yang dels orientals.
Per la seva banda, l'obscur Fernando Pessoa va construir un dels oximorons més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista és un exemple magistral de creació a partir de l'antítesi. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància és l'activitat bancària, al pòl oposat de l'acràcia. La magnífica conversa sofista de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera. Potser per això, cada vegada que algú defensa el "servei militar", parla de la "Unió Soviètica" o teoritza sobre l'"Estat del benestar", un estrany flaire a amanida grega i souvlaki ens envaeix la pituïtària amb la seva feble fortor.