Els Jocs del Tirant

Des de la diada de Sant Jordi es publica setmanalment a la revista valenciana El Temps una edició del Tirant lo Blanc per fascicles. El text clàssic, en un llenguatge acuradament adaptat pels professors valencians Rosa Giner i Joan Pellicer, surt acompanyat d'una versió del Tirant en còmic amb guió de Jaume Fuster i dibuixos de Sento Llobell, i d'un joc concurs anomenat "Tirant al Blanch". Com que la fastuosa campanya publicitària de l'operació Tirant ha escampat els seus gens menyspreables eslògans a tort i a dret, i com que de fet comparteixo amb en Jaume Fuster la responsabilitat de fer rutllar el concurs conegut com els Jocs del Tirant, em limitaré a comentar una mica aquesta darrera jugada.
Quan un mitjà de comunicació decideix dissenyar un joc-concurs per incentivar la fidelitat dels seus lectors, el més segur és que acabi proposant un bingo. Aquest és el consell dels experts: molts diners d'inversió publicitària, molts diners en premis i el funcionament més senzill que sigui possible. La fòrmula ha estat practicada per gairebé tots els diaris de casa nostra en diverses èpoques. Rascar butlletes, encertar combinacions de números, o senzillament coincidir amb la terminació del DNI. A Itàlia, per exemple, l'any passat el "Corriere della Sera" va triplicar vendes instantàniament (de mig milió a milió i mig d'exemplars) només perquè va posar en marxa un joc anomenat "Replay" que premiava diàriament els números caducats de la loteria italiana amb grans sumes de diners i un savi percentatge de números nous de loteria (per tenir contents els organismes del joc).
Colombo, el seu dissenyador, s'ha fet ric i sol.licitat per tota la premsa transalpina. Però en realitat el boom es deu més a la inversió publicitària i al volum econòmic dels premis que no pas a l'atractiu del joc. En canvi, l'aposta lúdica de "El Temps" ha estat radicalment diferent. Davant la impossibilitat manifesta de regalar una milionada setmanalment en un joc sense suc ni bruc, els Jocs del Tirant signifiquen la primera experiència europea d'un concurs de llarga durada (més de vint setmanes) basat en la perspicàcia, l'enginy i els coneixements dels participants.
Com ja saben els lectors d'aquest setmanari valencià, cada fascicle del Tirant duu encartat un capítol d'una novel.la d'enigma clàssica que genera tres trencacaps i un enigma telefònic. Una butlleta permet els concursants fer arribar les seves respostes als jeroglífics, xarades, endevinalles, enigmes culturals i tota mena de trencaclosques que els plantegem. Una línia de telèfon gratuïta els permet formular la seva resposta argumentada a un enigma més complex que requereix l'ús de mecanismes lògics. Tot plegat, el feed-back setmanal dels lectors genera un gavadal de dades que són gestionades informàticament per una empresa especialitzada (anomenada pertinentment "Hores Extraordinàries SA") i així s'obtenen unes puntuacions precises que serveixen per publicar la llista amb els cinquanta concursants més ben classificats. Al final de la contesa, els cinquanta primers tindran dret als premis grossos en una cloenda a Gandia molt relacionada amb el món del joc. Mentrestant, però, van caient premis sorpresa per als encertants dels jocs d'una setmana, com ara samarretes dissenyades per Mariscal, plomes, xapes, rellotges o jocs de taula...
El nivell general de les respostes obtingudes en aquestes primeres setmanes de la gran contesa ha estat elevat i la quantitat de participants fa pensar en una cursa oberta a tothom que s'hi vulgui afegir. Els incentius són molts, importants i variats. Però per damunt de tot, hi ha el plaer sublim i insubstituïble d'enfrontar-se a un repte, donar-li la volta i acabar per resoldre'l. És el moll de l'os de l'enigmística. I l'enigmística, malgrat les foteses de l'existència, no té preu.