Bona Buina!

L'escriptor madrileny José Antonio Millán, en una notable secció que publica a "Diario 16", parla dels diccionaris inversos. El seu deliciós article porta per títol "Zigzag, gong, ping-pong, iceberg" perquè en espanyol aquests quatre mots exòtics semblen ser els únics que acaben en ge. Les consideracions de Millán sobre la conveniència d'aquesta mena de diccionaris són interessants. Versaires, lingüistes, publicistes i ludòpates dels mots encreuats semblen el seu públic natural. Potser algun aspirant a presentador gastronòmic de televisió objectarà que ja hi ha diccionaris de la rima, però de fet coincidim amb Millán que els inversos poden produir sorpreses més interessants.
En català, a banda d'un breu opuscle publicat per Eumo i d'un diccionari més extens de Barcanova, l'any passat Publicacions de l'Abadia en va editar un de força complet. El Diccionari Català Invers amb Informació Morfològica, signat per Joan Mascaró i Joaquim Rafel, presenta un interessant pròleg on es fa teoria sobre els diccionaris inversos i una àmplia bibliografia. Aviat descobrim aterrits que no podem emular Millán i titular l'article amb els mots que acaben en ge, perquè en català ocupen tres pàgines (des del "polífag" que menja de tot fins al "pròfug" perseguit pels militars, passant pel "mag", el "nàufrag", el "sexòleg" o el "boig" del fill "pròdig"). Ens hauríem d'acontentar amb els dos mots de la zeta (el prefix "benz-" i "brunz"), els cinc cridaners de la hac ("Ah", "bah", "kirsch", "eh", "oh") o el publicitari "kòdak" de la ka, però no semblen gaire bons títols.
És clar que els diccionaris inversos que surten ara al mercat són possibles gràcies a la manipulació de grans bases de dades que contenen totes les paraules amb dret a la decència d'una llengua. I aquest fet decisiu els pren una mica de gràcia. El component èpic que tenien els antics diccionaris de la rima, com el Rimario de tutte le cadentie di Dante e Petrarca de Pellegrino Moreto (1528) o el Rhyming Dictionary de John Walker (1775), queda diluïda en els llargs llistats de les actuals bases de dades que relacionen implacablement els esquemes i les esquenes dels mots. La deliciosa inutilitat dels diccionaris inversos queda, gràcies a la informatització, revestida d'eficàcia.
Fins que, vagarejant per les llibreries de vell d'Utrecht, tens l'estrenu plaer de topar amb un monument a la subjectivitat: una edició de bibliòfil d'un peculiar diccionari invers políglota de només cinquanta pàgines. La joia es diu Apollo in stofjas (Van Dale, 1986), de Jaap Bakker, i consta de tres parts clarament diferenciades. En la primera, l'holandès passa revista a la tradició neerlandesa de diccionaris de rima políglotes, que es remunta al segle XVIII i arriba fins als nostres dies. En la segona ofereix el seu subjectiu recull lèxic en neerlandès, anglès, francès, alemany, noruec, italià i rus, acompanyat d'uns versets sorprenents. La tercera secció són poemes políglotes, amb títols com ara "Sonnet: Cartouche", "Triolet" o "Caprice".
Les terminacions triades per Bakker van seguides d'un reguitzell de formacions lèxiques unides per l'atzar fonètic. I així, la francesa ème reuneix la "crème", "PanAm", la "Bohème" o el tendre "je t'aime"; l'alemanya ung reuneix l'"Aufklärung", "Jung" i "Mao Tse Toeng"; i la turneriana ike reuneix "Mike", "Vandyke", "Lucky Strike" i "Stefan Zweig". Però potser el millor són els homenatges políglotes a alguns personatges. Així: "Marcel Proust/ To a sedentary life-style reduced/ Wrote, with a feeling of dejà vu/ A la recherche du temps perdu"; o "Sigmund Freud/ Waarschuwde: Zere are tree tings to avoid-/ Fazer Time and Mozzer Goose/ And ze complex of Oedipus"; o "Sandro Botticelli/ Had never heard of Percy Bysshe Shelley/ While Percy Bysshe Shelley, for his part, was quite unconscious/ Of boerenmetoworst in halve onsjes". Bakker, sense saber-ho, estableix amb els seus políglotes homenots un pont entre el Finnegans Wake de Joyce i el "Bona Cuina" de Pastallé.