El virus s'escampa

Ho vaig deixar anar com qui no vol la cosa a la recent presentació del "Manual d'enigmística" i del "Primer llibre de mots encreuats" que es va celebrar a la nova llibreria Proa Espais de Barcelona, i ja començo a fer-me'n creus. Els rostres de la gent que va tenir la delicadesa d'aparèixer no denotaven cap preocupació. Res no feia presagiar que el meu comentari sorneguer tingués cap validesa. Però el meu il•lustre presentador, l'admirat autor de El Jardí dels Set Crepuscles va ser el primer de confirmar totes les sospites. Del llit estant, amb una notable absència de veu que l'incapacitava per a la pràctica oratòria, Miquel de Palol ens va fer arribar un enigmàtic text de presentació. El seu parlament, llegit per un mèdium que el propi Miquel va triar: l'editor Oriol Izquierdo, ens va desvetllar la fosca gènesi del mite gironí de Valvi (atenció basquetmaníacs!). Palol recollia així les notícies confuses sobre Valvi que ens havien arribat gràcies a un joc de guerra romà conegut amb el nom de "Fragmentació de l'Epifania", per bé que popularitzat com a "Valvi i els Pelegrins". El text de Palol és d'una importància cabdal perquè descriu amb tots els ets i uts les peculiarietats del joc, situa genealògicament el mite i estableix les sòlides bases erudites que faran del Valvi un mite tan present a la societat catalana com, posem per cas, el Breogán ho és a la gallega.
Després de la presentació, a redós de la sempre incerta pau domèstica, vaig començar a recollir els indicis que fonamenten la meva aventurada afirmació mèdica. La conclusió és que el virus s'escampa amb una força insospitada. De fet, el seu historial clínic és ple de precedents il•lustres que justifiquen l'embranzida actual. És clar que no cal esbombar-los com si ningú no els conegués, amb la ingenuïtat de l'arqueòleg que excava en una vella excavació sepultada, perquè tots els jocs de paraules clàssics tenen aquella estranya qualitat que ens els fa familiars d'una manera quasi genètica. Com ara la imatge de clara arrel òrfico-pitagòrica que Plató va transmetre al Cristianisme: "l'ànima humana és empresonada en la tomba (séma) del cos (sóma)", o el conegut calembour arameu en el qual es recolza l'inestable edifici de l'Església Catòlica ("el teu nom és Pere i sobre aquesta pedra fonamentaré la meva Església"), que es transmet millor en algunes llengües que en d'altres ("Pierre/pierre" en francès, "Pietro/pietra" en italià, "Pedro/piedra" en espanyol).
Aquests darrers mesos he assistit perplex a una sèrie de fenomens trivials, gratuïts i gairebé submergits que em reafirmen en el diagnòstic inicial. Són modestos indicis que l'epidèmia púnica --en terminologia del vell degà Swift-- s'estén amb més força que mai. D'una banda, l'estimable teòric francès Gérard Genette treia a finals de gener un nou recull d'assaigs breus sobre estilística anomenat pertinentment Fiction et diction. Aquest nou títol de Genette aporta visions interessants sobre la literarietat textual i sobre la controvertida noció d'estil, però he de reconèixer capcot que me'l vaig llegir inevitablement atret pel calembour del títol. Igual com he llegit, una mica astorat per la dimensió de l'epidèmia, diversos articles i entrevistes que han sortit darrerament en premsa. Com per exemple una columna execrable de l'escriptor espanyol Alfredo Conde que es valia d'un anagrama obvi per deixar anar les seves fòbies contra la crítica. Els seus suats raonaments veien la llum a "La Vanguardia" del 5 de juliol sota un nou títol juganer: "Cítricos y críticos". Un mes abans, en el suplement que "El País" del 30 de maig dedicà a Orient, un dels apòstols més seriosos que ha tingut mai l'eutanàsia ("youth in Asia", que entenia un vell catedràtic britànic cada vegada que li demanaven el seu parer sobre l'homòfona "euthanasia"), publicava l'enèsim article sobre l'Índia i l'hinduisme. Es tractava, òbviament, de Salvador Pániker. Aquesta vegada el contingut informatiu de l'article, el seu to enciclopèdic i la seriositat intel•lectual de qui el signava no semblaven adir-se gens a la simptomatologia del virus. En canvi, el titular desmentia de forma terminant la suposada immunitat. Pániker havia decidit titular-lo "La broma de Brahma".
No cal dir que els professionals de la premsa esportiva són, amb gran avantatge, els usuaris més assidus d'aquest virus ("El Barça vence con Amor"; "l'estoic Stoickhov no va protestar" o "Hristo monta el Cristo"...), però la UVI en va plena, d'afectats de tots els sectors, sexe, raça i religió. No endebades, en una reveladora entrevista que publicà el diari on ell mateix exerceix l'articulisme literari (El País, 24-5-90) el controvertit poeta, editor i crític Francesc Parcerisas declarava: "Jo no sóc cap mandarí dins la cultura catalana. Més aviat sóc una mandarina".