Un terròs de Monterroso

D'aquí a pocs dies, ja en novembre, els ciutadans d'aquella mena de capital apàtrida que sovint ens volen vendre que és Madrid, gaudiran d'unes jornades literàries força interessants. El guatemaltec Augusto Monterroso --un dels autors de la literatura portàtil que lloava fa anys Vila-Matas-- serà objecte d'estudi, especulació i tal vegada escarni per part dels seus col·legues espanyols. Conten els que li volen bé que Monterroso --exiliat al mateix Mèxic que Calders i Tísner-- va fer cas d'un consell que el propi Calders devia veure imprès en moltes tanques publicitàries de l'època. Resulta que la companyia de Correus i Telègrafs mexicana va tirar endavant una campanya de publicitació dels telegrames que feia: "No escriba; telegrafíe". L'exiliat Monterroso, com l'exiliat Calders, s'ho va prendre al peu de la lletra. Els seus contes, recentment reeditats per Anagrama (La oveja negra y demás fábulas ; Movimiento perpetuo) consten en totes les antologies de narrativa breu, fins al punt que "Míster Taylor" o "El dinosaurio" ("Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí") han esdevingut clàssics del gènere.
Monterroso forma part d'una generació d'autors centreamericans que resten estupefactes davant la generalització de tendències com el "realisme fantàstic" o la "hiperbòlica exhuberància sudamericana". Monterroso, amb Juan José Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño, formen una confraria de malalts per la llengua que es passen llargues sessions jugant a escriure palíndroms ("Odio la luz azul al oído", "Etna da luz azul a Dante" o "Onís es asesino") i prefereixen les faules a les grans nissages. Un dels textos de Movimiento Perpetuo dóna prou fe de l'estrafolària dedicació enigmística dels autors que editava Joaquín Mortiz; és un recull de palíndroms i agafa el nom del famós "Onís es asesino".
Però Monterroso va molt més enllà. En un deliciós dietari anomenat La letra E (Alianza, 1987), aquest admirador de Baltasar Gracián explica detingudament moltes de les seves trapelleries lingüístiques. Com quan recull exemples de frases homòfones --que ell anomena impròpiament bifrontes-- a partir d'una anècdota protagonitzada per un president de la República Argentina, el general Bartolomé Mitre (1821-1906), que és conegut popularment entre els estudiants com Bartolo Memitre. La mateixa transformació que el vell general sofreix el primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega: "El dulce lamentar de dos pastores", que molts estudiants memoritzen com "El dulce lamen tarde dos pastores". Monterroso assenyala dos exemples purs d'aquesta mena de frases transformades: "Entrever desaires"/"Entre verdes aires" i "El Hacedor mira un ave sin alas timada"/"Él hace dormir a una vecina lastimada". Nosaltres hi afegim els catalans "Encanta ventres"/"En cantaven tres" i "Novè mes"/"No ve més".
La letra E conté moltes altres perles, com per exemple la desconeguda història del fra Thomás de Coto, que l'any 1656 va publicar a Guatemala un dels primers diccionaris de la història (el Vocabolario d'Antonio Francesco Grazzini apareix el 1612, uns mesos abans que el Tesoro de Covarrubias). Un dels detalls més màgics de la història de fra Thomás de Coto és que va descobrir que en la llengua dels indígenes cakchiquels "llibre" es deia "vuh" (pronunciat "buh" amb jota final aspirada), curiosa coincidència amb el món dels nous colonitzadors anglosaxons, que anomenen al llibre "book" (pronunciat "buc"). Una cosa similar a una màgica relació que mai no he pogut confirmar entre catalans i polonesos ("polacos" els uns per als veïns, "kat-lans" --segons una enraonia que em va arribar a l'oïda-- els altres en boca dels seus veïns russos).
De tota manera, quan aquest estiu dos bons amics van anar a Polònia, vaig encarregar-los endebades la confirmació o el desmentiment d'aquesta hipòtesi tan reveladora. És clar que, potser també en això, hauria d'haver fet cas d'Augusto Monterroso, que afirma a La letra E: "Julio Cortázar me ofreció hace años buscarme en una biblioteca de París el Evangelio según San Mateo puesto en alejandrinos palindrómicos franceses por alguien en el siglo xviii, ofrecimiento que no le acepté por temor a hacerlo perder el tiempo".