Cartes al director

Sempre que em cau a les mans un diari nou, tinc el mal vici de remenar-li la bústia. Vull dir que sóc un antic membre del club de lectors de les seccions anomenades "cartes al director", l'autèntic termòmetre que assenyala per on navega el diari en qüestió. Jo llegeixo les cartes dels lectors perquè em fan gràcia les seves ínfules d'escrivent, la seva peculiar ironia d'amateurs del columnisme, les seves dèries malaltisses i la seva seriositat inusitada davant les qüestions més trivials. Em fan gràcia les polèmiques interminables, reals o inventades, que sostenen els uns i em cau el fetge a terra davant els esputs més purs d'intransigència que deixen anar els altres.
Però allò que més m'enganxa d'aquestes pàgines gratuïtes són les disquisicions de caire lingüístic. El meu arxiu és ple de paperots retallats de qualsevol manera que contenen mostres palpables de la importància que ha adquirit la llengua en la nostra societat. Des d'eixerits jubilats disfressats de detectius gramaticals que es dediquen a divulgar les faltes d'ortografia més públiques (com el monumental "autogobern" --sic-- promogut des d'una enorme pancarta per Raimon Obiols un onze de setembre) fins a enceses picabaralles sobre el registre suposadament xava dels doblatges de TV3, passant per les clàssiques cartes militants dels objectors de conciència en temps de lleva que reviuen aquell conegut viceversa: "és més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar".
Recordo el patètic cas d'un barceloní que, set dies després de la tràgica mort de la seva esposa, escrivia una carta a l'AVUI per queixar-se de l'esquela que havia sortit publicada, perquè els correctors d'aquest diari havien transformat l'autèntic nom de la seva dona --Julita-- en el més conegut de Júlia. L'indignat lector argumentava amb vehemència que les Júlies --com les Julietes-- celebren la seva onomàstica l'1 de juliol, mentre que les Julites --com la difunta-- ho fan el 30 de gener. La carta del vidu no deixava entreveure cap mena de tristor per la pèrdua d'un ésser estimat, però en canvi s'embrancava en macabres argumentacions sobre el mal efecte que hauria produït aquella esquela errònia en el cas que la seva esposa Julita hagués tingut una germana viva anomenada Júlia...
Des que em faig càrrec dels mots encreuats en premsa, he rebut un bon nombre de cartes al director dedicades, però potser la millor és la que un usuari escandalitzat va veure publicada a La Vanguardia (28-10-90) per culpa d'un innocent calembour meu en uns mots encreuats. La resposta era "primat" i jo el vaig definir com "el dirigent espiritual que confirma les teories evolucionistes d'en Darwin". L'ofès lector s'exclamava que no era lícit relacionar impunement bisbes i orangutans des de la innocència d'uns mots encreuats, i no vaig gosar fer-li cap rèplica per no embolicar la troca. La veritat és que, tot assaborint altres polèmiques epistolars sobre aus fantàstiques, els origens de Sant Galderic o la mena de mitjons que prefereix la gent, me n'he penedit. Una rèplica adient combinada amb algun nou joc de paraules sobre la "escatologia" o el "teisme", per posar dos exemples clars de mots lligats alhora als móns sagrat i profà, haurien empès el meu crític usuari a una nova carregada. Prometo no badar la propera vegada.
És clar que, com tot en aquesta vida, això de les cartes al director pot esdevenir malaltís. Fa uns mesos, en una estrafolària tertúlia radiofònica que reunia quatre afectats pel virus de l'enigmística i un grafòman, vaig conèixer personalment el rècord Guinness d'escriptura de "cartes al director". El rècordman epistolar es diu Abraham Méndez Ramos, ha vist publicades més de 500 cartes al director en 50 diaris de tot l'estat, i ha assolit la categoria de personatge de ficció de la mà de Quim Monzó i Sergi Pàmies al seu serial de Catalunya Ràdio ("Sang Bruta"). És un grafòman impenitent que es passa tardes senceres a l'hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Informació resseguint els diaris on ha enviat carta. L'actualitat editorial britànica li reserva una notícia increïble. El proppassat 18 de setembre va aparèixer a la premsa anglesa un discret anunci que feia: "Dear Sir, la primera revista per als escriptors de cartes al director que els permet veure el seu nom imprès amb tota seguretat. 54 Frant Road, Royal Tunbridge Wells, Kent TN2 5LJ". Els entusiastes editors havien rebut vuit dies després 300 cartes, 22 d'una mateixa mà. Tenen sort que Abraham Méndez no sap anglès.