dissabte, 2 de novembre de 1991

Traïdors

Fa uns mesos, des de la secció de ciència de El Temps, Xavier Duran s'exclamava de la ignorància còsmica d'alguns traductors de textos científics. Un dels exemples més sucosos convertia l'"efecte hivernacle" en "efecte casa verda" quan la traducció era de l'anglès i en "efecte serra" quan la llengua original era el francès. Duran explicava que per "efecte hivernacle" es coneix l'augment de concentració de diòxid de carboni que pot provocar una pujada de temperatures perquè impedeix que escapi bona part de la radiació solar reflectida en la Terra. El problema és que hivernacle, en anglès, es diu greenhouse (literalment casa verda) i en francès serre, tota una incitació a la traïció filològica. Sortosament, Duran només consultà traduccions de l'anglès i del francès, perquè en portuguès mal traduït l'efecte hivernacle podria esdevenir "efecte estufa".
Tots els que ens hem cremat les celles alguna vegada estudiant idiomes recordem l'existència punyent d'uns minúsculs gnoms que interfereixen les comunicacions interlingüístiques. Els filòlegs els anomenen falsos amics i les seves traïcions acostumen a deixar en evidència els traductors menys avisats. I així, la library dels anglesos esdevé una biblioteca --no pas una llibreria--, i per contra els refredats de nas dels catalans --que es queixen del seu "constipat"-- esdevenen imprevistos restrenyiments gàstrics entre els anglesos --constipated vol dir "restret" en anglès igual com la "constipació" catalana és un restrenyiment--. Els falsos amics no es limiten a provocar petites imprecisions sense cap transcendència. A voltes, les conseqüències de la seva existència són catastròfiques, fins i tot per a l'índex "Dow Jones". Aquest fals amic tan pervers no és altre que el billion anglès. Entre els anglosaxons un billion equival a mil milions, "només" (com el milliardo italià, com si diguéssim), mentre que els nostres bilions són milions de milions... Si un assessor econòmic transforma els billions anglesos d'una operació de venda en bilions nostrats està multiplicant per deu el preu real de la transacció, o les cabres d'en Robert.
El meu interès, ara minvant, pel protagonista d'un dels anagrames més afortunats del segle, aquell "Avida Dollars" amb què André Breton el batejà, em va dur fa cosa d'un any a visitar l'excel·lent museu que es congria al voltant de la seva obra americana a Saint Petersburg, Florida. A la seva completa biblioteca, entre molts altres papers, em va arribar a les mans un dels casos més cèlebres que recordo d'alta traïció traductora: el Catàleg en espanyol per a l'Exposició sobre Dalí celebrada a Madrid i Barcelona l'any 1983. En aquesta perla el "noucentisme" s'espanyolitza amb una denominació que hauria fet les delícies de Josep Pla: "nonocentrismo", i "le veston aphrodisiaque" esdevé "el bastón afrodisíaco". No contents amb aquestes malifetes prou interessants, des d'una perspectiva més o menys surrealista, els traductors al castellà transformen el diari que escrivia Julien Green en un "periódico" i fan inconscientment un dels jocs de paraules més fàcils dels menjacapellans francòfons en traduir "chrétien" com "cretino", tal vegada en fosca al·lusió a aquells que van rebre les certeres escopinades a la closca per part de Boris Vian.
Finalment, per acabar d'adobar la seva obra mestra, els traductors cauen de quatre potes en un innocent parany del grup surrealista. Resulta que, a la tarja d'invitació per a una exposició dels surrealistes l'any 1933, els noms dels artistes apareixien esqueixats a la babalà, com si els noms no volguessin saber res dels cognoms. Fins i tot alguns cognoms havien estat tipogràficament dividits en dos fragments, de manera que Alberto Giacometti esdevenia Alberto Giaco Metti. Arthur Harfaux veia com el seu cognom delatava la seva falsedat (Har Faux), i el propi Picasso es desdoblava en Pi Casso. Tot plegat presidit per una inscripció "ad hoc" per recordar un dels jocs predilectes del clan Breton: "Le Cada Vre Exquis". La qüestió és que, encara que sembli mentida, els traductors van fer aparèixer en el seu text de comentari a l'original invitació uns fantasmagòrics personatges que mai més no han vist la llum: al costat de Breton, Magritte, Miró, Ray o Tzara, van aparèixer un tal Metti, un autoal·lusiu Faux i un increïble Casso. Cadàvers d'una exquisidesa superior als que manega gràcilment el protagonista d'American Psycho . Cadàvers com els que deuen habitar les ànimes dels traductors que els van crear.