Improperis

Baixàvem les escales després d'una tertúlia radiofònica i la veu dominant a tota l'emissora ens va fer aturar. "Lamentem la irrupció en la nostra emissió, deguda a l'absència de falles tècniques" (sic). Un d'aquells segons de silenci que semblen inacabables per antena i un tema musical d'urgència. Probablement Louis Armstrong. La preocupant absència de falles tècniques es va allargassar, valenciana, durant trenta segons més d'Armstrong enrogallat, fins que la veu polida que ens havia deixat clavats a mitja escala, estupefactes, va anunciar que reprenien la programació habitual. L'esquerda només havia esberlat el guix. La sensatesa, o el seu succedani pactat, imperava de nou per antena. Els contertulis vam fer escales avall, provant de recordar exemples sucosos de làpsus lingüístics que ens havien quedat encastats al cervell. En Tísner, com gairebé sempre, va ser el més ràpid i n'enfilà un parell que involucraven locutors i polítics.
La conclusió d'aquella improvisada antologia del disbarat oratori va ser senzilla: "qui té boca s'equivoca". El que passa és que quan la boca és pública el disbarat assoleix la categoria d'acudit i l'audiència el celebra com un espectacle més. De fet, els realitzadors de programes especials de cap d'any solen incloure petites antologies de les pífies més notables de l'escuderia local. Quina diferència amb d'altres gremis! Resulta senzill fullejar les famoses "antologies del disbarat escolar" --un gènere excel·lent de ficció que fan servir alguns mestres espavilats per treure's un sobresou--, però en canvi sembla més complicat imaginar-se un recull de les preguntes més imbècils dels exàmens universitaris. Per no parlar de possibles antologies literàries amb les "perles" d'alguns comentaristes culturals, crítics de rams diversos i autors de gèneres variats. Resultaria impensable publicar reculls d'anacronismes exhuberants --fa poc un personatge local sol·licitava la presència d'Italo Calvino per a un cicle de conferències al qual no havia estat convidat cap altre autor difunt--, actes de les deliberacions d'alguns jurats de premis literaris --com el que obvià la primera novel·la de Ramon Solsona--, conjunts d'intencions estètiques a l'hora de sol·licitar un ajut a la creació o declaracions d'urgència de l'autor d'un llibre guardonat.
La qüestió és que això dels làpsus lingüístics té una tradició literària notable. Alguna vegada hem parlat d'un deliciós reverend britànic anomenat Spooner que solia confondre el tocino amb la velocitat en les ocasions més solemnes. Però Spooner va tenir una predecessora en el reialme de la ficció: la divertida missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Brinsley Sheridan a l'obra The Rivals (1774). Aquesta senyorassa, com el gasiu "Rompetechos" de l'univers Ibàñez, tendia a fer patinar la llengua amb efectes sorprenents. L'exemple clàssic és "come girls, this gentleman will exhort us" en comptes d´"escort us" ("anem, nenes que aquest senyor ens exhortarà" en comptes d'"ens escortarà"). Des de Sheridan, l'ús incorrecte d'una paraula prenent-la per una altra que s'hi assembla s'anomena en anglès "malapropism".
En escriure l'entrada corresponent al Manual d'Enigmística la informació de què disposava no em va permetre fer cap altra al·lusió als malapropismes més enllà de la seva santa patrona. Ara però, gràcies a les indicacions precises de Josep Murgades --que va aixecar la llebre a Reus-- i al bon nas de caçador d'Albert Rossich --que va capturar el llibre a València--, podem parlar de malapropismes nostrats. És Lluís Vicent Aracil qui, en un dels seus primers treballs (la introducció de 1968 al llibre d'Eduard Escalante Les xiques de l'entresuelo, reproduïda a Revistes Valencianes. Teatre 3i4. València, 1990) documenta el fenomen del malapropisme, afirma la necessitat d'introduir el terme en la nostra llengua i l'il·lustra amb exemples, en el complex marc del "macarronisme" multilingüe del teatre d'Escalante. Aracil estableix l'òbvia etimologia del terme (el nom propi escollit per Sheridan deriva de la locució adverbial francesa mal à propos =fora del lloc, impròpiament) i el defineix amb precisió: "ús risible i impropi d'una paraula, per confusió amb una altra de fonètica similar".
També afirma que de malapropismes en sorgeixen a l'interior de qualsevol llengua, per contacte entre el nivell culte i el nivell popular. Els seus exemples són d'àmbit general: confondre la magnèsia amb la gimnàsia, el que és eròtic amb el que és neuròtic o la mejilla amb la vejiga. L'actitud, o l'absència d'actitud, dels autors de sainets valencians com Escalante davant del problema de la llengua comporta que els malapropismes, fins o barroers, estiguin a l'ordre del dia. Igual com ara, quan alguns acadèmics espanyols no s'estan de confondre València amb Palencia ni alguns polítics catalans els Borbons amb els mormons.