Fa quinze dies el vell polític de la perruca va decidir deixar de jugar en equips de segona i va fitxar pel Reial Madrid, esperonat per la confiança creixent que li devia oferir el míster Txiki Benegas. És potser la darrera època d'una controvertida carrera que acaba molt lluny d'allà on va començar. Però no ens n'hem de fer pas creus, perquè estava escrit. En un deliciós article literari publicat el maig de 1984 en una revista que aleshores feien els alumnes de filologia hispànica de l'Autònoma, un crític literari desvelava una profecia poètica sobre el futur polític de Santiago Carrillo. La revista es deia "Littera" --el número 2-- i l'article estava dedicat al poeta espanyol del segle XVI Hernando de Acuña (1518-1580).
La rigorosa anàlisi crítica que publicaven els cadells de l'Autònoma abastava dos poemes d'Hernando de Acuña. L'un començava: "Zagala, di, ¿qué harás/cuando me verás partido?" i acabava: "--Carrillo, quererte más/ que en mi vida te he querido". El segon poema disseccionat pel crític tenia un començament més rotund: "Si confesar yo quererte/ no te quita la fatiga,/ Carrillo, no sé qué diga/ que baste a satisfacerte;..." El diàleg entre Carrillo i la "zagala" era interpretat pel crític com la premonició de la crisi del PCE en forma de conversa figurada entre l'ex-secretari general i el partit.
L'article ressegueix els vuitanta-tres versos seleccionats d'Hernando de Acuña a la recerca de dades que expliquin l'incipient divorci entre Carrillo i l'acrònim més temut de la transició espanyola. Un divorci que comença després del 28 d'octubre de 1982, quan Carrillo renuncia al seu càrrec en el partit ("Dime, pues fortuna ordena/ mi pasión y mi partida,/ si será de ti sentida/ parte alguna de mi pena;"- poema I; vv 5-8) i que ha acabat 9 anys després amb una nova cerimònia nupcial amb el PSOE ("Bien podrás tú ser Partido"- poema II; v 29). És clar que el perspicaç crític no arribava al nou decenni, però ja en 1984 establia les bases per a una reinterpretació progressiva del poema i definia encertadament Acuña com un poeta amb un gran sentit de la prospectiva. De fet, es tracta del primer article conegut d'un crític català tricèfal actualment exiliat a les Bahames. Els seus íntims col·laboradors Josep Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana ens l'han fet arribar en saber que ens delim per posseir trapelleries com la que signa Joan Orja.
Precisament, una de les poques diversions universitàries de qui signa aquestes ratlles era descobrir estranyes profecies en els textos literaris més innocus. Recordo haver descobert un seguit d'al·lusions força interessants sobre la carrera política de José María Ruiz Mateos en un poema de Pere Serafí a partir de la descodificació del vers "regan per tot lo prat" (en el qual "regan" esdevenia "Reagan"). O una descoberta encara més inquietant: la nova lectura crítica de la dotzena estrofa del "Cementiri de Sinera" de Salvador Espriu. L'estrofa fa:
"Aloc, els boixos
a l'ombra de l'auleda.
El vent, a penes
llevat dels camps, fa moure
cada matí les fulles".
El primer vers és una referència als Boixos Nois de la facció anti-racista. "El vent" simbolitza l'esperit independentista des de l'òptica pessimista d'Espriu. Segons el poeta, l'esperit independentista, representat per les banderes estelades ("les fulles") només és patent en les confrontacions futbolístiques ("llevat dels camps"). L'absència d'aquesta línia ideològica en altres manifestacions quotidianes ("El vent, a penes/ (...) fa moure/ cada matí les fulles") és ben paradoxal en l'actualitat, però cal tenir en compte la situació amb què el pessimista d'Espriu va escriure aquests versots.
Les possibilitats de transgredir el sentit són finites però molt elevades. Joan Orja ens ho demostrà de la mà d'Hernando de Acuña. Espriu ens ho fa avinent en preveure la definitiva ocultació dels boixos "a l'ombra de l'auleda", allà on no hi arriben els brigadistes blanc-i-blaus de la competència ni els homes d'uniforme. Sigui com sigui, entre els uns i els altres, el maltractat gos de Carrillo ho té més aviat magre, per bé que algú encara esperi que es posi a pixar als pantalons del senyor Benegas.
