dissabte, 27 d’abril de 1991

"Satam Alive"

El diable ha estat, des de sempre, un dels enigmes fonamentals de la humanitat. La seva perversitat congènita suscita, encara avui, càlids homenatges i conductes perilloses. Són inoblidables els estampats de M.C. Escher, amb dimonis negres i àngels blancs que competeixen incansables per arribar els primers a les nostres retines. Com inoblidable és l'escena quiromàntica de Robert Mitchum a The night of the hunter ("La nit del caçador", 1955) de Charles Laughton en la qual el predicador psicòpata mostra les inscripcions que llueixen els reversos de vuit dels seus dits. La mà dreta conté el mot love (amor) i l'esquerra hate (odi). La lluita macabra que sostenen les dues mans del pervers predicador recorda el terrible bifront que descobreixen els nens anglesos des que són menuts.
Si capgiren el verb viure (live) es troben davant per davant del temible "mal" (evil), i la següent lliçó de conjugació verbal que reben (el past participle) els deixa encara més a prop del pànic, perquè "viscut" (lived) capgirat fa "diable" (devil). Aquesta terrible complementarietat explica que el primer palíndrom conegut en llengua anglesa, fet per John Taylor, no es pogués espolsar aquesta maledicció del damunt i es referís al mal diabòlic. Al seu llibre de facècies Nipping or Snipping of Abuses (1614), Taylor proposa "Lewd did I live & evil I did dwel", i després assenyala: "Aquesta frase es pot llegir endavant i enrera, i estic disposat a pagar cinc xelins a tothom que en faci una en anglès". Aquest primer palíndrom anglès resulta avui anacrònic, perquè es basa en la vella grafia del verb "dwell" (habitar), però Tony Augarde proposa una simple adaptació a l'anglès contemporani: "Evil I did dwell; lewd did I live".
Fa uns quants anys l'Antoni Munné-Jordà, autor d'una oblidada trilogia que presideix Ofici de Torsimany (Moll, 1985), em va fer arribar un conjunt de jocs de paraules llatins. El més important era un dels versos que circulen per les antigues enciclopèdies per fornir amb exemples l'entrada "palíndrom". La peculiaritat d'aquest vers sotàdic és que surt de la boca del diable. Fa: In girum imus nocte et consumimur igni ("de nit ens n'anem de ronda i ens consumim en foc"), i la seva estructura cíclica ens recorda la imprevisibilitat de l'existència, basada en paradoxes tan flagrants com la que formen la llum i la foscor.
Fa pocs dies, les llibreries han rebut, entre l'allau de paquets amb novetats per Sant Jordi, un llibre de relats important d'un autor barceloní d'expressió castellana. Deixant de banda els inquietants equilibris dels eufemismes, els Suicidios ejemplares (Anagrama, 1991) d'aquest escriptor espanyol són una delícia. Enrique Vila-Matas ha arribat a una maduresa excepcional que fins ara semblava reservada als escriptors de l'altra banda de l'Atlàntic. Entre nombroses meravelles narratives, ben allunyades del polèmic i avorrit Manual del suïcida, Vila-Matas fa que un dels seus personatges decideixi matar-se a còpia de rialles, aconseguides per l'entranyable mètode de les pessigolles. El millor de tot és que el divertit suïcida s'anomena precisament Satam alive ("Satan viu"), que resulta ser un bifront perfecte del nom de l'autor: E.Vila-Matas. Després de fer un descobriment d'aquesta magnitud en el seu nom, no ens estranya que aquest brillant escriptor reivindiqui l'ofici fascinant de "perseguir vides alienes". Igual com l'italià Aldo Busi, que va veure astorat com el seu nom era anagrama de "Diabolus", Enrique Vila-Matas es veu empès a la reflexió al voltant d'una de les pràctiques més mal vistes per la religió: la suplantació de Déu a l'hora d'escollir el moment de la pròpia mort.
Perquè en el fons, encara que costi de creure, tots duem un diable al cos.