Llull (de l'huracà)

Aquesta setmana que ha clos l'octubre la benemèrita ciutat de València s'ha vist inundada per l'elísia munió de convocatòries de tota mena (congressos, simposis, concerts, conferències, espectacles, exposicions, presentacions) que sol precedir el sopar de lliurament dels premis Octubre. Com cada any, durant una setmana, disbauxada i feliç, València esdevé l'ull de tots els huracans que es fan i es desfan en el món de la cultura.
Una d'aquestes múltiples convocatòries ha estat d'una categoria realment excepcional. Es tracta del Simposi Internacional sobre la figura de Ramon Llull que s'ha celebrat a la capella de la Universitat de València des del dimecres 27 fins ahir, dissabte 30. Probablement ha estat la millor manera de saludar l'edició del primer volum de l'Obra Completa de Miquel Batllori, que aplega tots els seus estudis a l'entorn de Llull i del lul·lisme. El simposi ha comptat amb la presència d'un seguit de ponents de renom internacional, que han tractat des de diverses perspectives l'obra de Llull. Cal destacar alguns d'aquests lul·listes, a desgrat de no ser exhaustiu. Per exemple, en l'àmbit més general, la figura d'Armand Llinarès, autor d'una de les portes d'entrada més transitada per accedir al complex univers lul·lià: el básic Raymond Lulle, philosophie de l'action (1965) que hem pogut llegir, traduït per Miquel Adrover a Edicions 62 en una segona edició augmentada l'any 1987 (la primera era del mític 68). O l'anglo-saxó mallorquí Anthony Bonner, que recentment ha vist traduït al castellà el volum Ramón Llull; vida, pensamiento y obra literaria (Sirmio-Quaderns Crema, 1993) escrit en català a quatre mans amb Lola Badia. O encara l'estudiós jueu Moshé Idel, un dels autors inexcusables en l'estudi científic de la Càbala (Kabbalah. New perspectives —State University of New York Press 1988—, o Language, Torah and Hermeneutics in Abraham Abulafia —S.U.N.Y.P. 1989—).
Ramon Llull és una d'aquelles poques figures transcendents que influeixen d'una manera decisiva en la posteritat. La seva hercúlia Ars magna (o Ars generalis ultima, simplificada el 1308 en una Art Breu ) és la base sobre la qual recolza tot el posterior desenvolupament de la combinatòria, des de Leibniz fins a la cibernètica. L'art lul·liana es basa en un alfabet de nou lletres, de la B a la K, i en quatre figures. El propi interessat es justifica: "en aquesta Art, hi posem un alfabet per tal que per aquest puguem fer figures, i conèixer i mesclar principis i regles a la recerca de la veritat, car per mitjà d'una lletra que tingui molts significats, la intel·ligència és més general per a rebre molts significats, i també per a crear la ciència. I certament cal conèixer de cor el susdit alfabet, altrament l'estudiant d'aquesta Art no podrà emprar-la bé" (Ramon Llull. Antologia filosòfica, a cura de Miquel Batllori. Laia, 1984: 72).
Potser la figura més coneguda de l'art lul·liana és la quarta, que consta d'un mecanisme mòbil que permet relacionar les nou lletres dels tres cercles concèntrics, com en una ruleta de la fortuna. La qüestió és que els nou elements lul·lians formen 84 tripletes, que Llull transforma en quartets en afegir la T com un artifici mnemotècnic (les lletres que la precedeixen són principis de la primera figura, mentre que les que li van al darrera són principis relatius de la segona). Així per exemple, BCTC correspondria a Bonitas, Magnitudo (de la primera figura) i Concordantia (de la segona). De manera que Llull es veu amb cor de demostrar totes les respostes de la seva fe: "Hom demana si el món és etern. Vés a la columna BCD, i pren la negativa. I a la cambra BCTB trobaràs que si el món és etern, hi ha moltes eternitats diferents en llur espècie, les quals són concordants per la cambra BCTC, contra la cambra BCTD, ço que és impossible. D'on se segueix que, en aquesta qüestió, cal tenir la negativa. I la regla B ho prova" (Ibidem : 117). A veure qui era el maco que li discutia res, a un home així!