Les mosques dels mosqueters

A les solapes de les seves novel·les els responsables d'Alfaguara asseguren que Arturo Pérez-Reverte combina d'una manera desconcertant els móns del periodisme d'acció i de la literatura. Certament desconcertar sembla una de les activitats preferides de l'autor d'El Club Dumas (Alfaguara, 1993), un dels èxits editorials en espanyol de la temporada. Pérez-Reverte recluta el seu heroi entre els rengles borgians dels bibliòfils (concretament Lucas Corso busca edicions rares per a rics col·leccionistes i llibreters de vell d'elit), i situa el presumpte objectiu de la recerca en el vast corpus que componen els fulletons d'Alexandre Dumas, a partir d'un manuscrit trobat de "Els tres mosqueters". Des d'aquest innocent marc, el protagonista es veu projectat a les sempre rendibles llistes de llibres condemnats pel Sant Ofici, amb els subsegüents paral·lelismes fulletonescos i màgics en la seva existència quotidiana. Potser el "desconcertant" lligam entre el periodista i el novel·lista de què parlen els seus editors, ara que l'intrèpid Pérez-Reverte es dedica a resseguir els enigmes de l'actualitat des del programa "Código Uno" del primer canal, és que a "El Club Dumas" fa exactament el mateix, amb una única diferència : els documents que Corso maneja figura que són molt més antics.
Ens abstindrem de desvelar des d'aquestes ratlles els detalls del desenllaç de la novel·la, perquè és un d'aquells casos en què el guió obliga a mantenir silenci, tot i que no ens podem estar de dir que Pérez-Reverte hi hauria sortit guanyant si en comptes d'obsedir-se tant per Dumas i pel diable hagués emulat Schubert en la seva famosa Simfonia número 8 incompleta, que encara avui només consta d'un Allegro i d'un Andante. Sigui com sigui, és notable el protagonisme indiscutible que adquireixen en aquesta recomanable novel·la dos mecanismes enigmístics: l'hocus pocus (set diferències) i el descart.
Un dels enigmes més apassionants de la novel·la el componen els enigmàtics gravats amb inscripcions incompletes que presenta un llibre que figura a les llistes dels terxtos condemnats a la foguera. Es tracta del "De Umbrarum Regni Novem Portis" (Venècia, 1666) d'Arístide Torchia (bruixot que morí a la foguera el 1667). Aquesta edició de "Les Nou Portes del Regne de les Ombres" conté nou arcans o jeroglífics, cadascun dels quals duu una enigmàtica inscripció a sota. Les moltes anades i vingudes de Corso li permeten localitzar els tres únics exemplars que es conserven d'aquest llibre prohibit. El lector, de la mà del perseguidor de llibres, descobreix amb un sobresalt que el segon jeroglífic (un ermità dret davant d'una porta tancada, amb una llanterna al terra i dues claus a la mà, acompanyat d'un gos, amb una lletra hebrea Teth al costat) varia mínimament d'un exemplar a l'altre. En el segon exemplar localitzat l'ermità té les claus a la mà dreta, mentre que en el primer les duu a l'esquerra. El mecanisme clàssic de l'hocus-pocus actua inexorablement en gairebé tots nou arcans, davant el meravellat lector que ràpidament es veu obligat a passar pàgines endavant i enrere per tal d'iconitzar la seva lectura. Les diferències gràfiques provoquen diverses conseqüències simbòliques al servei de la trama ordida per Pérez-Reverte. En una lectura lineal, la topada amb els hocus-pocus funciona perfectament. Tota una troballa.
Més endavant, en la recta final de la novel·la, una estrafolària baronessa demostrarà a Corso que les enigmàtiques inscripcions que acompanyen els jeroglífics són descarts (textos en els quals s'han suprimit algunes lletres) que formen un missatge secret relacionat amb la saviesa hermètica. Així, per exemple, nem. perv.t qui n.n leg. cert.rit (que és el peu del primer jeroglífic) resulta ser el descart de nemo pervenit qui non legitime certaverit (ningú que hagi combatut segons les regles no ho aconsegueix).
Es veu d'una hora lluny que Pérez-Reverte és un fan de Laplace.