Qui pretén comprar un automòbil aviat descobreix que els venedors li ofereixen un model base i diverses opcions amb "prestacions amillorades" (en traducció literal de la terminologia habitual). Però sovint, quan furga una mica entre el maremàgnum de dades, s'adona aclaparat que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? És que per ventura hi ha "obligacions opcionals"? Quina mena de sensibilitat semàntica ha pogut empescar-se una baixesa tan elevada? El comprador ha de saber dues coses: que el venedor li acabarà encolomant el que li convingui i que es troba davant d'una bella figura retòrica grega anomenada oximoron (oxys agut i moros estúpid: inequívocament absurd). Una mena de projecció estètica de la contradicció que conrearen els antics grecs. De fet, els primers oximorons eren medallons que mostraven una certa convivència plàstica entre el bé i el mal, a la manera del ying i el yang orientals o de les figures dobles d'Escher (que conjuminen àngels i diables entreteixits).
La ràpida expansió dels oximorons ens ha agafat per sorpresa. En l'àmbit anglo-saxó la tradició orwelliana del "Doublethink & doublespeak" (preconitzats pel Gran Germà) ha arrelat prou com per fer de l'oximoron un afer periodístic. De fet, als Estats Units fa anys que s'organitzen uns fantàstics premis anuals de declaracions contradictòries que han premiat, entre d'altres, Arafat ("Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang"), Figuereido (el 1979, just després de ser elegit president del Brasil: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït") i Carter (que qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nord-americans a l'Iran). Però a casa nostra, malgrat els esforços remarcables d'alguns polítics, la cosa encara sorprèn.
Segons conta Diògenes Laerci, el sofista Protàgores d'Abdera fou el primer a dir que en tota qüestió hi ha dos raonaments mútuament oposats. A partir d'aquestes dues cares de la mateixa moneda el sofista bastia les seves famoses controvèrsies (synerótesis ), posteriorment menystingudes tant per Sòcrates com pels seus cambrers. El d'Abdera també fou el primer a posar en pràctica un fantàstic mètode d'anàlisi basat en la convivència de A i no A sota un mateix sostre. Èudox ens confirma que el mateix Protàgores va inventar el raonament més feble i el més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar alhora la mateixa persona, activitat en la qual només excel·leixen els esperits més subtils, tal com es va demostrar el mes passat en l'enterrament de l'ex-alcalde Porcioles.
La història de la literatura en va plena, d'oximorons famosos. Pessoa en va construir un dels més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista (traduïda magníficament per Manel Guerrero, La Magrana/Edicions 62, 1988) n'és un exemple magistral. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància àcrata és l'activitat bancària. La magnífica conversa de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera, en una prefiguració inquietant del que s'ha vingut a anomenar anarco-capitalisme.
Arran dels articles que hem dedicat fins ara al comentari de noms d'establiments curiosos, ens han arribat dos oximorons excel·lents, que no ens podem estar de glossar. Es tracta de dos especímens pime, perquè són dues empreses. La petita és una botiga de queviures de Calafell. Ens l'envia Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès) i el seu nom és un oximoron impecable: mini super. La mitjana ens arriba de part d'Albert Gasulla (Barcelona) i es refereix a una empresa de Sant Just Desvern, anomenada union de disolventes sa. S'admeten noves vaixelles a l'altell. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.