Que diu que què?

Els grans aventurers sovint no han estat bons lingüistes, de manera que només la discreta presència dels intèrprets de campanya ha evitat malentesos monumentals. Però no tothom va tenir la sort d'Hernán Cortés, la bella intèrpret del qual (la Malinche) va esdevenir la seva amant i mare d'un dels primers mestissos mexicans. És famós el cas del pobre capità Cook, quan va topar en el seu periple austral amb aquells animals saltironants que haurien de simbolitzar per sempre més la llunyana Oceania. Sembla que Cook, encuriosit per la bèstia, va assenyalar-la amb el dit tot requerint als aborígens:What's its name? La resposta indígena —kangooroo— el va deixar ben tranquil. Els homes del capità Cook van estendre la bona nova arreu del món civilitzat i totes les llengües van adoptar el nou vocable. Després va resultar que, en la llengua d'aquells aborígens el so aproximat que els anglesos havien transcrit com kangooroo volia dir "no t'entenc".
La veritable història de la patata és prou saborosa. Resulta que el mot "patata" —exportat per l'espanyol a les llengües de la CEE i adjacents— mai no ha existit a Amèrica. Tot plegat prové d'un lamentable malentès que podia haver arruïnat la pròspera celebració gastronòmica de Tots Sants. El que avui acompanya els nostres bistecs ha estat sempre una papa en quítxua, i així la van conèixer els pocs animals que se la menjaven fins al s XVIII, quan es va començar a estendre el conreu. El malentès prové de llavors. Algú va confondre les papes amb els moniatos —que en llengua antillana es deien batata— i ja hi vam ser. Papes i batates es van fondre en una abraçada tuberculosa i de la castanya en sortí la jove patata, que ha tingut una singladura ben triomfal per terres europees durant tres segles fins retornar al seu punt d'origen de la mà del clan McDonalds. Joan Coromines documenta aquesta saborosa història patatera al seu Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana.
Una de les lectures més recomanables sobre les indigestes gestes colonials d'Hernán Cortés són les cròniques del soldat Bernal Díaz del Castillo, home d'espasa i poques lletres que tanmateix arriba a bastir un estil expressiu eficaç i fascinador comparable al del famós manuscrit Paraules d'Opoton el Vell rescabalat per l'autor català Avel·lí Artís-Gener. L'amè cronista de la Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España (1568) explica de forma precisa el malentès monumental en què es basa el nom de la preciosa península meridional de Yucatán, on reposa l'ombra de la cultura maia. Tot prové d'un interrogatori, absurd com tots, a què l'ínclit governador de Cuba Diego Velázquez sotmet als dos primers indis capturats en terres mexicanes (després rebatejats amb els jolius noms cristians de Julianillo i Melchorejo). Els mostraven plantes cubanes de iuca i els dos indis assentien com per dir que a la seva terra també n'hi havia i afegien tatli , que vol dir terra. "Por manera que yuca con tatli quiere decir Yucatán —fa Bernal—, y para declarar esto decíanles los españoles que estaban con el Velázques, hablando juntamente con los indios: «Señor, dicen estos indios que su tierra se dice Yucatán». Y ansí se quedó con este nombre, que en su lengua no se dice ansí". Els pobres yucateques han de suportar una altra etimologia més esotèrica. L'establí Arri Montanus, autor d'un mapamundi l'any 1571, quan va escriure que Amèrica fou descoberta per dos fills de Yektán, renét de Sem, fill de Noè. D'aquest Yektán derivaria el nom del Yucatán.
L'últim malentès és clarament alcohòlic. Si acceptem que els víkings van arribar al continent americà als voltants de l'any 1000, toparem amb un tal Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig, que bateja la futura Terranova canadenca com Vinland (terra de vinyes). Doncs bé, les sagues culpen un company de viatge alemany anomenat Tryker. Leif el va trobar del tot ebri i Tryker li digué que era per culpa d'uns raïms que havia menjat. Ericsson s'ho va empassar i batejà com Vinland aquella terra on mai no havia crescut cap vinya. Segurament no li va revisar les butxaques a l'alemany.