L'endemà del primer triomf d'Indurain al Giro d'Itàlia un titular espaterrant de la Gazzeta dello Sport palesava que algunes pràctiques enigmístiques permeten acaronar, ni que sigui un instant, la pell flonja de la veritat. Un anagrama excels coronava una eloqüent fotografia que mostrava somriures de circumstàncies als llavis dels rivals italians del navarrès Claudio Chiapucchi i Gianni Bugno. El titular feia INDURAIN, ANNI DURI (anys durs amb Indurain). Un anagrama que Miguelón duu ben a dins, especialment dissenyat per a desmoralitzar els seus contrincants.
La història del ciclisme va plena d'enigmes. El català Melcior Mauri va ser comparat amb un miura quan va guanyar la Vuelta. L'americà Greg Lemond va esdevenir el rei de le monde a molts diaris esportius en vèncer els seus dos Tours consecutius. Per la seva banda, el bretó Bernard Hinault va rebatejar per homofonia la clàssica etapa de Covadonga (amb arribada als Llacs d'Enol) de la Vuelta. És clar que els majors enigmes van aparèixer quan els periodistes esportius especialitzats en futbol van ficar el nas a l'espinada de la famosa serp multicolor. Les primeres retransmissions radiofòniques que l'equip de José María García van fer de la Vuelta —època Rupérez, Delgado, Pino, etcètera...— resultaven un ensurt enigmàtic constant. El seu crit de guerra "top" per agafar referències a les contra-rellotges s'havia transformat més d'una vegada en un "gol" que deixava parada l'audiència. Per sort, ara que els d'en Garcia ja n'han après, els nois de Tele 5 (la cadena 5mentarios) han agafar el relleu amb el Giro.
Però la cosa ve de lluny. A l'època de Federico Martín Bahamontes, quan la virilitat del mascle ibèric es mesurava a les dures rampes del Galibier, un rotatiu de Madrid va protagonitzar una de les situacions més delirants que les cròniques de ciclisme han provocat mai. Era el mes de juliol i els avatars diaris del Tour de França feien vibrar mitja Europa. Com que als anys cinquanta la galàxia McLuhan era encara una realitat incipient, els periodistes havien de refiar-se de tota mena d'intermediaris. El redactor del diari madrileny a què fem referència llegia les classificacions a L'Equipe i es limitava a reproduir-les al seu diari amb dos dies de retard. Val a dir, per fer baixar mans de caps, que només fa quinze anys els gols del diumenge ens els passaven per la tele el dilluns a la nit, més de vint-i-quatre hores després d'haver acabat el partit. I tots tan frescos... perquè ce ena ena ens sonava a sindicat anti-franquista.
Doncs bé, tot va anar sobre rodes —radiades— fins que a la llista on hi constaven els ciclistes retirats hi van posar Neant (cap). L'intrèpid redactor madrileny no es va tallar ni un pèl. L'endemà va redactar una deliciosa nota que feia: "En el día de ayer (sic) sólamente se produjo la retirada de Neant. No tiene ninguna importancia porque Neant no figura entre los favoritos". La nota hauria passat del tot inadvertida si no fos perquè la següent etapa tornava a ser una plàcida passejada per les planures del Migdia francès i tampoc no es va produir cap baixa. L'espavilat periodista va reblar el clau: "El único que abandonó el Tour fue Neant, hermano del que se retiró ayer". Imaginem el savi redactor ben feliç amb la seva troballa.
El cop de gràcia el va donar amb la tercera ensopegada consecutiva a la mateixa pedra. "Es curioso, pero se ha vuelto a retirar Neant, el tercero de los hermanos Neant. Da la sensación de que ha mediado acuerdo entre los tres hermanos para retirarse en tres días sucesivos". L'anècdota l'explicava l'estiu passat Eduardo Álvarez Puga amb la mateixa manca de documentació que exhibim impúdicament des d'aquestes ratlles. Per més que hem intentat remenar hemeroteques no hem trobat cap informació del genial redactor, un autèntic don Neant del periodisme esportiu. Només sabem que es deia García. És clar que, segons com, dir García és com dir Neant. N'hi ha prou amb obrir una guia de telèfons o posar la ràdio per adonar-se'n.