dijous, 27 de maig de 2004

El veritable da Vinci

Un llit, en italià, és un “letto”, mot que també designa el participi del verb llegir. Per dir que hem llegit al llit, doncs, caiem en la letífica repetició de “letto”, tal com ens incita a fer Leonardo da Vinci per resoldre un dels seus jeroglífics conservats als manuscrits Windsor: I’ ò letto un libro. Això segons la transcripció que Augusto Marinoni en publicava ara fa justament cinquanta anys al seu I rebus di Leonardo da Vinci raccolti e interpretati (Leo S. Olschiki Editore, Firenze MCMLIV). Marinoni fou un gran estudiós dels textos de Leonardo, i el primer que va interpretar de manera plausible els 154 jeroglífics dibuixats per Da Vinci en dos grans fulls, a banda de mitja dotzena més d’exemples esparsos. Quan escrivia Verbàlia vaig consultar una reedició de l’obra de Marinoni feta per l’editorial milanesa Silvano en 1983, i en vaig extreure el que reprodueixo, destacat, a la introducció: un ham i un pentagrama amb una seqüència musical —re mi fa sol la re— interrompuda entre la penúltima i l’última nota pels traços gruixuts d’una Z i una A. La transcripció italiana d’aquesta notació —l’amo (l’ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re— ens condueix a una declaració eròtica: L’amore mi fa sollazare (l’amor em causa solaç). Com és natural Leonardo utilitza totes les argúcies pròpies del gènere, des de la divisió i reagrupament de paraules a l’elisió o el canvi d’accent. També combina dibuixos amb lletres, símbols i, com en aquest amorívol exemple, notes musicals.

El mecanisme és el mateix que encara avui en dia fan servir els enigmistes, però sense cap pregunta. Aquí simplement cal llegir-los de dues maneres la doble lectura. En algun cas, fins i tot sembla com si el savi renaixentista busqués la identitat. Per exemple, dibuixa uns lleons rere unes flames i dues taules; resposta: “lionardeschi” (leonardesc), és a dir “lion arde deschi” amb l’elisió de la síl·laba repetida. Alguns exemples són d’una gran simplicitat —un corb davant d’un no; resposta: “cor bono” (cor bo)—, però n’hi ha que requereixen molts elements. Un d’aquests més complexos és el número 86 (sempre segons Marinoni), compost per una desena d’elements, entre mots escrits (aquí entre cometes) i referents dibuixats (entre parèntesi): “che po”, (un os: osso), (les notes fa i re: fa re), (una sella: sella) (unes mans entrellaçades: fe), (un instrument de mesura anomenat mina), (una mitra: mitra) “el” i (un cor); solució: “Che posso fare se la femina mi trae ‘l core?”. Tornem-hi, doncs, amb les febleses de l’amor. Més mans: (dues mans: due mani) i (garlandes: festoni); solució: “Manifeste”. Marinoni aïlla cada jeroglífic en una sola il·lustració, en descriu les figures que s’hi entreveuen (F), reprodueix el text que Leonardo escriu sota cada imatge (T) i l’interpreta (I) atenent els canvis de l’italià i fins i tot els errors ortogràfics de l’artista. Perquè Da Vinci no tenia una relació amb la llengua com la de Dalí, però Marinoni ens demostra que també cometia faltes.

De la primera edició d’aquest llibre, en 1954, només se’n van posar 1000 a la venda. Numerats. Ara, però, una bona ànima anònima (un corb no, sinó un cor bono) ha deixat l’exemplar número 488 d’aquesta joia bibliogràfica en un sobre al meu nom a les oficiones dels meus editors, el Grup 62. Si més no, la gentil receptora de l’obsequi no recorda la identitat del no menys gentil donant. O sigui que per donar-li les gràcies potser m’haurà d’ajudar a resoldre aquest jeroglífic tan leonardesc. De moment, I’ ò letto un libro.