dijous, 3 de juny de 2004

Verbicidi novel·lat

Encara no la tinc ni l’he llegida, però ja ha obtingut tant de ressò a França que em sembla indefugible parlar de la novel·la verbicida del francès Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Segons les informacions aparegudes, és una novel·la de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal. Ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. L’autor només ha admès participis en la seva funció d’adjectius. Estaríem, doncs, davant de la primera novel·la desverbalitzada, o verbicida, de la història. Al pròleg, Michel Thaler, que és doctor en literatura, qualifica el verb “d’invasor, dictador, usurpador de la nostra literatura des de sempre!” I certament, tots sabem que un dels primers relats de la nostra civilització comença justament amb la frase “Al principi fou el verb”. És clar que després el verb es va fer carn i les coses milloraren, però no sembla gaire difícil rebatre les acusacions del tal Thaler contra el verb. ¿Què vol dir invasor, dictador, usurpador? Per envair, dictar o usurpar cal que abans hi hagi territori, poble o tron, i el verb, tant si fou com si no fou, té una funció genètica en tots els relats. Fins i tot cinegètica. Sense verbs no es caça el temps, que és la clau de tot relat, perquè les accions justament contextualitzen el subjecte o l’objecte que estableix el nom i descriu l’adjectiu. Difícilment pot el verb envair, dictar o usurpar res que ell mateix no hagi creat abans. És clar que la boutade de Thaler es pot entendre com un clam contra la narrativitat, però costa veure-hi cap altra cosa que un exercici d’estil inscrit en la tradició lipogramàtica.

De fet, les notícies que arriben d’aquesta novel·la desverbada remeten als clàssics exercicis d’estil. Com que sense verbs no hi ha moviment, l’escenari de la novel·la és un espai mòbil. A bord de diversos vagons d’un tren, del qual no sabem ni d’on ve ni cap on va, el narrador (¿narrador?, ¿retratista?, ¿descriptor?) fa molts retrats i descripcions, en general cruels, sobre altres passatgers: "la grognasse ruisselante de vulgarité et son baudet du même acabit, la génitrice au moutard eczémateux, le gros plein de soupe violacé, le contrefait exemplaire, le demi-chauve austère comme un hanneton végétarien, le bellâtre verbeux et la sorcière allumée". Thaler ha declarat que “aquest OLNI —objecte literari no identificat— és un llibre que interessa també per l’interès de la història, malgrat l’enorme dificultat de la condició de partida”. Les primeres ressenyes n’han destacat la gran agressivitat que emana del text, molt visible tipogràficament gràcies a la sobreabundància de signes d’exclamació —fins a 17 per pàgina!!!— que subratllen la dificultat de la constricció. També parlen de lectura literalment desagradable.

La tradició lipogramàtica habitualment explora l’escriptura sense una lletra determinada —com a la novel·la La disparition de Georges Perec, escrita sense e, o el conte monovocàlic Amar hasta fracasar de Rubén Darío, escrit sense ni e ni i ni o ni u—, però també hi ha algun cas en el qual la prohibició passa de la lletra al mot. Per exemple, Joseph Conrad volia escriure una novel·la d’amor sense que hi aparegués ni una vegada la paraula “love”, i hi ha d’altres exemples de “liponímia”. Mai ningú fins ara, però, no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.