L’ambaixador clandestí

Es diu Josep Domènech Ponsatí i és clandestí. Escriu de deu, si és que en l’escriptura hi pot haver notes, però de moment ho fa més en paraules d’altri perquè no acaba de trobar el camí que mena de l’Empordà a l’Empordà. Coneix com ningú el que es cou ara al Brasil, perquè el sovinteja en carn, tatuatges i esperit. De vegades quan llegeix tradueix. Ja va publicar a l’Emboscall de Vic un llibre de la poeta Martha Medeiros. Ara hi torna amb una petita meravella de Fernando Bonassi que es diu 100 coses (L’Emboscall, 2004). Un llibre de cent peces extretes del miler que Bonassi va escriure en 1998 quan el Kunstlerprogramm del DAAD (Deutscher Akademischer Austauschdienst) li va concedir una beca de 2500 dòlars i un any d’estada a Berlín amb el compromís de fer un llibre. Bonassi va escriure mil històries curtes sota un títol que ja ho diu tot —Llibre de la vida— però que mai no s’ha imprès sencer. Algunes de les mil històries han estat publicades en una columna anomenada Da rua (del carrer) a la Folha de Sao Paulo i d’altres aplegades en llibres com aquest que ara en Ponsatí ha vessat (tot intentant “no vessar-la”, diu) al català.

Hi ha textos de tota mena, fins i tot un telegrama, però cap d’ells no et deixa indiferent. Un exemple que duu per títol “Petit homenatge a en Ricardo” ens en pot donar una idea: “En Ricardo tenia un Passat TS negre amb vidres fumats, roda negra i para-xocs pintats de negre fosc. En Ricardo s’ho va fer amb la Lucia, la Mara, la Tite i, increïble, la Virgínia, la impenetrable. En Ricardo feia dos gols per partit. En Ricardo vivia sol en un pis del carrer de Mooca. Els pares d’en Ricardo estaven separats i ballaven junts. En Ricardo va introduir les sabates de punta fina al barri. En Ricardo va esnifar cocaïna i va quedar col·locat tres dies, dient el nom del porc als professors. En Ricardo ja havia estat expulsat de moltes escoles. Tots volíem ser en Ricardo, però quan ell es va matar, nosaltres vam canviar d’idea”. Com que creu en els camins d’anada i tornada, Domènech Ponsatí també promou traduccions d’autors catalans al brasiler, fetes sense cap mena d’ajut oficial, en connivència amb l’escriptor Ronald Polito. Són plaquettes de circulació restringida impreses per “Ediçôes do Outro Mundo” al Japó, suposo que per alguna estranya connexió amb la nombrosa comunitat nipona al Brasil. Ara fa tres mesos n’ha sortit una amb textos, entre d’altres, de Carner, Calders, Pla, Rodoreda, Foix, Fuster, Mesquida o Monzó. Sense cap mena d’ajut oficial, reitero.

Un altre exemple del millor Bonassi defineix el que en diríem la idiosincràsia del país de Lula. És la peça número 45, que justament duu per títol Els brasilers: “Dos de cada tres brasilers ja han fumat marihuana. Tres de cada cinc brasilers creuen en Déu. Cinc de cada vuit brasilers han mossegat l’hòstia durant la comunió. Vuit de cada tretze brasilers prefereixen el sexe oral. Tretze de cada disset brasilers amb carnet han pensat a estavellar-se contra un fanal només per veure què passa. Disset de cada vint brasilers no saben que l’Home de la Terra de Marlboro és un actor. Vint de cada vint-i-dos brasilers no té un lloc per viure. Vint-i-dos de cada vint-i-set brasilers estan segurs que la seva mala sort és específica”. La mala sort sempre és específica, però cal esperar que els textos i les traduccions de Domènech Ponsatí deixin de tenir-ne i comencin a circular.