dijous, 10 de juny de 2004

Un cadàver almogàver

Àngel Terron (Palma, 1953) és un poeta científic i viceversa. Alguns dels títols dels seus poemaris són inequívocs: Iniciació a la Química, Mercuri o Geometria Descriptiva. Ara acaba de treure a la col·lecció Balenguera de l’editorial Moll un nou poemari: Sons nets. No costa gaire imaginar-ne la forma estròfica: “a mi la forma del sonet em recorda les estructures cristal·logràfiques pròpies del sistema cúbic, la simetria del dau i l’octaedre”. L’autor justifica aital programa en un pròleg clar, evident i clarivident en el qual ressegueix la tradició sonetista illenca, alhora que ret homenatge a mestres (Bonet, Moyà) i amics (Mesquida, Vidal). Una tradició que, en el segle XX, passa per Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o el seu estimat Llorenç Moyà, autor de dos llibres —Via crucis i Presidi major— en els quals el poeta de Binissalem bandeja les rimes masculines (amor-temor-horror-terror) i es centra en les menys habituals rimes femenines (rècula-fècula-molècula-nubècula). Terron s’inserta en aquesta tradició i l’explora amb encert per “conquerir petits espais de llibertat”. Més clar no ho pot dir: “fer rimar bultra (bosc caducifoli) amb ultra aconsegueix en el cervell del lector un efecte molt distint del que s’obté fent rimar per exemple botó amb perdó”.

Terron s’imposa no repetir les rimes, tot apel·lant al concepte de constricció (o trava, el mot català que cada cop més designa la contrainte potencial), extret dels autors de l’Oulipo. En aquests Sons nets terronians cap de les rimes de les quartetes no es repeteix, i només ho fan algunes de les rimes dels tercets. Al pròleg l’autor ens revela que en català el mot cadàver només rima amb un improbable almogàver, i confessa que l’ús del cadàver com a final del vers “indica l’ansietat de l’autor a l’hora d’escriure aquest poema”. Però Terron no s’enganya. Admet sense ambages que “les altres rimes que van amb cadàver no tenen més importància que subratllar aquest final de vers; el fet que siguin quasi impossibles de trobar no té cap importància, la dificultat no afegeix res a l’expressió”. Plenament d’acord. És aquest un punt clau que molts autors haurien d’aplicar-se. La dificultat és un pas previ. Té valor a la rebotiga, però no aporta res d’essencial a l’expressió del text quan aquest arriba al lector. Finalment, els dos tercets d’aquest sonet on no hi surt pas cap almogàver queden així: “I jo, malgrat que sigui ara un cadàver/ d’il·lusions i somnis envejables,/ quan la lluna del ple és sobre Monnàber,/ cerc mots sencers de formes raonables;/ com els toscs estris fets per l’homo faber/ per caçar dins bocatges perdurables”.

Més enllà de totes les endreces, Àngel Terron ret pleitesia al seu admirat Llorenç Moyà amb una intensitat que només atorga el mestratge. Ho fa amb un sonet rodó que duu per títol “A Llorenç Moyà, amb rimes manllevades” que ja té un primer vers inequívoc: “Ets mestre de la llengua sense nimbe,”. Però l’homenatge va més enllà. Terron confessa que parteix del llibre Via crucis de Moyà, tot manllevant-li les rimes en –edra (Fedra, cedre, pedra, poliedre), -imba (nimbe, estimba, limbe, corimbe) i –ulcre (sepulcre, pulcra). “Emperò l’espàtula és meva”. Els dos tercets d’aquest polit so-net ajuden a capir la magnitud de l’admiració: “D’ençà que el teu prim cos baixà al sepulcre,/ ningú els mots vers del poble humil escapça/ per emprar-ne els més purs com a caràtula. / Seguesc el pas de la sendera pulcra,/ i totes les paraules tinc en capsa/ per remoure els neguits amb freda espàtula”.