Campanades a mots

El pla que mena Edicions del Mèdol a reeditar en facsímil la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades continua endavant sense defallença. Entre els últims títols publicats hi ha el sorprenent Les campanes, amb una introducció impecable del músic vilanoví Xavier Orriols. El llibret conté, segons consta al colofó, “algunes graciositats populars de les campanes catalanes” i va sortir publicat en 1935. Amades parla de moltes campanes, i en algun cas recupera històries francament campanudes. Per exemple, la del “nano de Sant Francesc de València”. Afirma Amades que en ocasió d’una visita reial de Ferran VII “l’any 1823-24” —en una nova mostra de la precisió matemàtica del folklorista— els frares van treure el batall d’una de les campanes del convent, “la van vestir com un volantí i contínuament li feien donar voltes com si fes exercicis gimnàstics”. Tot plegat per fer ben visible un enorme cartell als peus del ninot amb uns dubtosos versos de benvinguda en la bella llengua llemosina: “Els frares de Sant Francesc/ obsequien el soberano/ pegant-li voltes al nano/ de l’endret i del revés”. La veritat, no sé si Ferran VII se sentiria gaire obsequiat. Els anglesos, que sempre han estat més monàrquics, van treballar-se millor els favors del seu rei i van gravar en una campana la inscripció cronogramàtica “IaMes, by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy” (Jaume per la gràcia de Déu és un rei que ara mai no està trist); si els sobta la doble negació del “never unhappy” pensin que els calien més V per sumar els dígits com a números romans (MDCVVVVIII) i formar així la data de commemoració (1623). També a l’església de Clifton-on-Teme es pot llegir un altre cronograma: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què va ser dissenyada (MDCLVVVIII: 1683).

Amades s’atura poc en qüestions tan tècniques, però tot i així descriu un munt de tocs, tant de profans com de religiosos, que demostren que les campanes són les veritables predecessores de la televisió: toc de prima (per llevar-se), l’àngelus, tocs de temps (de tro, de núvol o de tempesta), de sometent o a bàndol, toc de foc, toc de cordó (barca en perill), el seny del lladre (amb una campana especial per reclamar l’ajut del poble en cas de robatori), toc de festa, toc de combregar, toc de queda, toc de bateig, toc d’ànimes, toc d’albat, toc de glòria (dissabte sant), toc de peix (per recordar el dejuni) o el monàrquic toc que crida a l’oració dedicada al rei a les dues del migdia. Sobre l’origen d’aquest toc tan poc republicà Amades ofereix tres teories, d’entre les quals destaca la que diu que fou una tradició imposada per Felip V com a vexant recordatori de l’hora en què va entrar a la ciutat. També recull uns versos mimològics protagonitzats per vigatans (partidaris de l’Arxiduc) i botiflers (del Borbó): “Tots en som, de botiflers,/ la campana també ho és;/ no el volíem i ja el tenim,/ el botxí de Felip V./ Tots en som, de vigatans,/ tant som ara com abans;/ no el volíem i ja el tenim,/ el traïdor de Felip V”. El llibret acaba amb un recull de mimologies onomatopeiques que transliteren el so de les campanes i un recull de refranys campaners. Les onomatopeies són molt variades, però totes responen a la paronomàsia del famós timbre d’Avon, ding-dong: bim-bom, pim-pom, balim-balom, balam-balom, balaning-balanong, balading-balandong, ning-nong, galing-galong, galaning-galanong. Només a la Vall d’Aran trenquen el guió i-o, ja que, sempre segons Amades, les campanes araneses tenen un so diferenciat i fan nin-nan. Potser eren més petites.