Sí que ho volava

Fa unes setmanes em vaig fer ressò de la novel·la verbicida de Michel Thaler Le train de nulle part (Adcan, 2004), una obra de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal, ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. Després d’analitzar la rocambolesca operació verbicida del francès acabava l’article amb una afirmació i una proposta referides a l’àmbit de la literatura catalana: “Mai ningú fins ara no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.” La proposta tenia un to elegíac provocat pel lamentable pronomicidi que es dóna entre els parlants més joves, però l’afirmació ha resultat falsa justament en el nostre àmbit literari, de manera que m’afanyo a corregir-la. L’any 1978, en plena època del textualisme, un jove Antoni Munné-Jordà publicava el seu primer llibre, que duia un títol prou revelador: Damunt un blanc així com el del paper. Entre els diversos textos que el componen n’hi ha un anomenat “Del zero al pare Carbasser”, en què el text zero presenta vuit pàgines sense cap punt i a part ni cap verb. Afirma Munné-Jordà que el seu interès primordial en aquest text era abolir la noció de temps i deixar-la en mans del lector. Sigui com sigui, és un exemple notable d’escriptura desverbalitzada.

Un cop restituïda aquesta mínima tradició verbicida de la nostra literatura, em vull fer ressò d’unes curioses consideracions que recull Stendhal. Al capítol XLII de la segona part de El roig i el negre —recentment traduïda per Ferran Toutain a la magnífica col·lecció de clàssics de Destino— podem llegir: “El comte Altamira em va explicar que, la vigília de la seva mort, Danton deia amb la seva veu gruixuda: «És ben curiós, el verb guillotinar no es pot conjugar en tots els temps. Es pot dir: em guillotinaran, et guillotinaran, però no es pot dir: m’han guillotinat»”. L’especulació de Danton ens remet a les formes verbals impossibles. No només passa amb els verbs impersonals o amb els que impliquen la mort del subjecte; Cocteau també exposa dubtes ben raonables sobre la conjugació del verb aimer (estimar): “El verb estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional”.

Amb aquests dos exemples per bandera, és relativament senzill estimular la producció de verbs impossibles entre les hosts verbívores. Ho faig a la web i n’obtinc respostes notables. Xeiè explora la dificultat del verb avalar per adoptar la forma reflexiva: “Al meu banc no em deixen avalar-me”. Miquel Bohigas incideix en la incertesa del futur: “no puc dir que el diumenge faré 51 anys, o potser sí que ho puc dir, però no ho puc assegurar”. D’altres verbs impossibles voregen els límits físics: “la frase estic dormint només pot ser certa si parlo en somnis i a més en sóc conscient”, escriu la Montse. “Ahir em vaig morir” remet al llenguatge figurat o a un pla superior d’existència. “L’ase miola”, “el gat brama” o similars apliquen la ventrilòquia al món animal. D’entre tots els verbs impossibles, però, n’hi ha alguns de ben fisiològics. Un metge xativí anomenat Emili en proposa un d’inapel·lable: “ella ejaculava”. És clar que algú podria replicar amb un “ell ovulava” que només fóra possible si l’interfecte fos dinamiter.