dijous, 15 de juliol de 2004

Estiu criptogràfic

L’últim article d’enigmística abans de les vacances d’estiu va de criptografia. D’una banda, perquè acaba de sortir un manual en català que en divulga els secrets bàsics i per l’altra per recordar als lectors habituals d’aquesta columna que el criptograma de Sant Jordi encara no ha estat resolt. Pel que fa a la novetat editorial, es tracta de L’art de la comunicació secreta (el llenguatge de la criptografia) de David Juher (Llibres de l’Índex, 2004). Un llibre breu, de només 119 pàgines, que simultaneja la descripció dels sistemes més habituals per xifrar missatges amb algunes anècdotes saboroses. Per exemple, reprodueix el cartell d’una actuació que mai no se celebraria del cantant Nicolas Taupin al Casino de París. Pocs dies després de l’aparició dels cartells, concretament la matinada del 4 de juny de 1944, aquell cantant de la generació de Charles Trenet va desaparèixer per sempre. Taupin formava part de la resistència francesa, però el cartell mereix una anàlisi més minuciosa. L’hipotètic quintet de músics que havia d’acompanyar Taupin al Casino es deia Overlord, nom en clau amb què els aliats havien batejat l’operació del desembarcament de Normandia prevista inicialment per al dia 5 de juny i ajornada vint-i-quatre hores per culpa de la metereologia. A banda, els èxits musicals que prometien Taupin & the Overlord Quintet també eren els noms codificats que els aliats usaven per referir-se a les cinc platges normandes on els nord-americans desembarcarien: Utah, Omaha, Sword, Juno i Gold. L’anècdota que recull Juher complementa el cas del crucigramista retingut a Anglaterra durant una setmana per introduir aquests mateixos mots clau a les seves graelles.

Els criptogrames no sempre troben qui els resolgui. És el cas del que vaig plantejar aquí mateix per Sant Jordi, ara fa gairebé tres mesos, i que repeteixo ara per si algú vol dedicar-li algun temps aquest estiu. Partia de la convenció que tot enigma es fabrica partint de la seva resposta, i em proposava mostrar tot el procés d’elaboració del criptograma amb la màxima transparència. Per això, escrivia llavors, partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la versió catalana, es diu Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? (Tusquets, 2003). La pregunta que calia (i cal) resoldre és “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Les pistes són diverses. D’entrada, cal descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs per la cua, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, el criptograma irresolt de Sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs per la cua; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant alguna pista escadussera, com per cert ja he fet en aquest article. Bon estiu!