Orientem-nos

El contacte entre llengües les modifica. Les enriqueix, tot i que de vegades la més poderosa s’empassa la veïna petita, com si volgués jugar al joc de Jonàs però sense balena, talment la serp i el ratolí. El català viu aquesta tensa situació amb l’espanyol des de fa segles. Cada onada tecnològica ens endinsa una mica més a la panxa del bou, on potser encara no hi neva, però ben segur que ja hi plou. Per no tenir fils volem telèfons “inalàmbrics”. Bufem, encara, però ja fem anar el “soplet”. Escombrem, sí, però comprem “escobilles”. Tanquem l’aixeta, però abans canviem la “griferia”. Anem a cal fuster, però ens decantem per la “carpinteria metàl·lica”. Exercim de vianants tot passejant per les “zones peatonals”. Els exemples de castellanismes en els derivats de mots genuïns són interminables. És un mal símptoma per al català, perquè denota la incapacitat de la llengua per generar neologismes sense manllevar-los de cal veí. És un indicador objectiu d’una futura substitució. La crònica d’una mort anunciada. ¿Què podem fer-hi, doncs? ¿Crear un cos de policia lingüística que vetlli pel bon mot? ¿Fiar-ho tot a la insostenible puresa de l’ésser? ¿Tancar els ulls i encastellar-nos en els llibres del passat?

Una de les possibles sortides passa per traficar amb tota mena de paraules perquè al final siguin els veïns els que ens vinguin a demanar l’oli i la sal. No es tracta, ja, de salvar els mots, sinó de rellançar-los, no sigui cas que a última hora els hàgim de llençar. Naturalment, aquesta és feina de poetes, però també de comunicadors. Llàstima que de vegades els uns no llegeixin els altres i els altres menystinguin els uns, perquè ens calen tots. Traficar amb mots no només vol dir adaptar neologismes a la manera del Termcat o crear compostos que rivalitzin amb els poètics bufanúvols, somiatruites i lletraferits. Traficar també pot voler dir acceptar altres contaminacions que no vinguin de l’espanyol. Fa poc, en un restaurant xinès del carrer de Mozart, a Barcelona, vaig llegir-hi un rètol escrit a mà que deia “Plopaganda no”, així amb ela d’acudit xinès. Cada cop més, el català està en contacte quotidià amb més llengües diferents. ¿Per què no ho aprofitem per posar de moda la multicontaminació? Ja que no podem ser impol·luts, fem que les nostres pol·lucions siguin variades, i que al Fòrum aquest de les cultures no només hi hagi catanyol. Però fem-ho bé. Orientem-nos una mica. D’entre totes les llengües no europees que s’han instal·lat als nostres carrers en aquestes últimes dècades —àrab, urdu, swahili—, la més parlada és el xinès. ¿Com és que n’hem manllevat tan pocs mots, encara? Ens envolten milers de xinesos treballant per viure entre nosaltres i gairebé no n’hem adoptat ni una paraula. ¿Què sabríeu dir en xinès, així de memòria? El chop suey, el te, el wok, el kung fu, el mah-jong i els mandarins —mot que en realitat prové del llatí “mandare”—. I encara bo dels restaurants i les arts marcials, que han popularitzat quatre tòpics.

L’anglès, que ha estat i és llengua d’imposició (imperial), rep l’impacte de moltíssimes llengües arreu, fins al punt que els més apocalíptics en pronostiquen la divisió en tantes variants com “pidgins” (argots orientals de l’anglès simplificat) hi ha. Nosaltres ja tenim el catanyol —igual com ells tenen l’Spanglish—, però potser hauríem d’intentar neutralitzar-ne l’avenç amb altres “pidgins” catalanoàrabs o urdus o xinesos. De fet, el mot “pidgin” en teoria va néixer de la pronúncia que els comerciants xinesos feien de l’anglès “business”, i els catalans ens hi orientem prou bé, a l’hora de fer “bisnes”.