dijous, 23 de desembre de 2004

Vertebral columna la

El flamant guanyador del premi Sant Jordi de novel·la, Emili Rosales, va declarar que se sentia molt honorat de figurar al palmarés d’un premi que constituïa “la columna vertebral de la novel·la catalana”. La seva és una opinió sensata, però tenyida d’eufòria, com ho solen ser les que s’emeten després de rebre un guardó d’aquesta magnitud. Segurament tindria més sentit si la meritocràcia i la literatura tinguessin una relació més estreta. I no. El model cultural del que provenen els premis literaris a obra inèdita ha canviat molt des que l’any 1960 Enric Massó va guanyar el primer premi Sant Jordi amb Viure no és fàcil. En canvi, els premis literaris romanen inalterables. Una anàlisi rigorosa de les 43 novel·les premiades en les 45 edicions d’aquest certamen permet posar en dubte la legítima opinió de Rosales. Malauradament, un bon nombre de novel·les premiades han caigut en l’oblit i també són freqüents els casos d’autors guardonats que, abans o després, han publicat altres novel·les més remarcables. Per posar només dos exemples: ¿és L’enquesta del canal quatre la novel·la d’en Tísner que posaríem en aquesta teòrica columna vertebral, abans que Paraules d’Opoton el Vell o Les dues funcions del circ? ¿Passaria per davant de La plaça del Diamant o de Mirall trencat la novel·la premiada de Mercè Rodoreda El carrer de les Camèlies? Fa de mal dir, entre altres coses perquè la literatura no es pot quantificar com les curses de cavalls o les audiències televisives. I aquesta constatació, justament, és un argument que més aviat contradiu l’esperit de premis literaris, llistes i cànons.

Sigui com sigui, la història d’aquest premi ha donat grandíssimes novel·les a una literatura com la nostra que, dècades abans, havia estat acusada de no produir-ne. Només per això la columna vertebral a la qual al·ludia Rosales mereix un respecte com el que sent l’ateu que un cap de setmana decideix tastar l’agnosticisme. Quan els organitzadors de la Nit de Santa Llúcia em van demanar un text breu sobre el premi vaig pensar que una bona manera de retre’ls homenatge fóra adoptar una estratègia d’agitació. El text, escrit perquè Santa Llúcia ens conservi l’oïda i llegit per l’excel·lent tàndem Pedrals & Escoffet, conté els títols de totes les novel·les guardonades fins a l’any passat amb el premi Sant Jordi. Totes llevat d’una. Són, per tant, 41 títols de 44 edicions, amb 2 deserts i l’enigmàtica novel·la absent:

“L’enquesta del canal quatre feta al carrer de les Camèlies a 39 a l’ombra reflecteix que, fora del temps de les cireres, a les primaveres i les tardors l’ombra de l’atzavara tapa la meitat de l’ànima de la salvatge de les cames de seda sota la teranyina d’una línia trencada pel sol de tarda. Els colors de l’aigua es reflecteixen a l’Atles furtiu que conserva la senyora al purgatori de la biblioteca, sota la pols, just entre l’evangeli gris i el llibre de les mosques. Au, fes memòria, Bel: són els fantasmes del Trianon els que fan créixer el misteri de Berlín al coll de Serps, mentre un pinyol tot salivat pren posicions sota el retrat de Carme en penombra per presenciar l’espectacle d’un home qualsevol anomenat Christian que busca un lloc entre els morts. La visita a l’últim replà no implica pas la derrota. Viure no és fàcil, certament, però morir quan cal et permet dir: al meu cap una llosa que és un regne per a mi. No miris enrere que encara t’engegaré al Quincorn i només som a Badalona. Justament aquesta nit farem balanç fins a la matinada. I, un cop vistos els premiats, el resultat serà inequívoc: catalans, no només vencerem sinó que convencerem, i en acabat, encara ens daran les gràcies per la propina”.

Jo demanava que qui descobrís la novel·la absent ho propagués i em consta que Francesc Parcerisas ho va endevinar a la primera.