Enigmes musicals

Avui es presenta a Sant Pere de Ribes un llibre que aproparà la família dels melòmans al món dels verbívors. La presentació es fa en un local extraordinari anomenat La Premsa, que agermana amb naturalitat art, música i gastronomia. Si us hi deixeu caure, demaneu una barretina sorpresa i a veure amb quina exquisidesa us farceixen el pebrotet vermell. Aquest vespre, però, el protagonista serà un llibre. Es diu Música encreuada; els enigmes musicals, de David Puertas (Edicions Clivis) i conté un munt d’exemples del que també podríem anomenar enigmística musical, des dels jocs formals de Johann Sebastian Bach fins a les sorprenents sardanes revesses, en les quals el tiratge de la dansa és un enigma que el compositor oculta deliberadament per parar un repte als balladors. David Puertas —músic, musicòleg, musicòfil, musicògam, musicòfag, crucigramista i verbívor— explica que “fins i tot hi ha audicions de sardanes revesses en què no solament puntua endevinar-ne el tiratge, sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé”. I ho documenta amb profusió d’exemples, des de tres sardanes revesses del vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) fins a les cinc-centes que va escriure el barceloní Josep Casas (1909-1983), la fertilitat enigmística del qual va fer que fos conegut amb el títol honorífic de “Mestre Revessaire”. L’allau d’informació sorprenent amb què ens obsequia Puertas és fantàstica. Llegint el seu capítol sobre les sardanes revesses sembla estrany que la Unió de Rabassaires no hagi tingut mai una germana melòmana anomenada Unió de Revessaires.

Pel que fa a Bach, l’enigma potser és més conegut. Als països d’influència anglogermànica les notes musicals es representen per les lletres A (la), B (si bemoll), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol) i H (si natural). Aquesta notació alfabètica implica unes relacions entre notes i lletres que no ha passat inadvertida a molts grans compositors. Johann Sebastian Bach va ser un d’ells. De fet, li va agradar tant jugar amb el seu cognom (BACH: si bemoll-la-do-si natural) que moltes de les seves fugues contenen aquesta sèrie de notes com una mena de signatura sonora. Especialment en algunes de les que apareixen al popular recull L’art de la fuga. Molts músics posteriors han volgut retre homenatge a Bach i li han dedicat obres que comencen amb aquestes quatre notes. David Puertas en recull un munt. Per exemple, Sis fugues sobre el nom de Bach op. 60 de Robert Schumann (1810-1856), el Preludi i fuga sobre el nom de Bach de Franz Liszt (1811-1886), les Sis variacions sobre el tema B-A-C-H de Nikolai Rimski-Korsakov (1844-1908), i molts d’altres. Entre els compositors catalans que s’apunten a l’homenatge bachià (baquià? baquista? bàquic?) Puertas en destaca un de finals del segle XX, aprofitant que enguany el seu autor celebra el 50è aniversari: la Fantasia sobre el nom de BACH per a clarinet, violí, viola i contrabaix del compositor sabadellenc Josep Lluís Guzmàn estrenada l’any 1990 al país natal de Bach.

El llibre de Puertas és una novetat molt saludable, perquè estudia i contextualitza els jocs musicals amb rigor i amenitat. És un llibre vigorós i ben escrit, que revela una dimensió molt poc coneguda de la música culta. Els melòmans militants hi trobaran revelacions sorprenents, com l’enigma de la sardana perduda d’Stravinski, i els aficionats a l’enigmística un nou terreny per explorar, de la mà d’un autor que no desafina gens ni mica.