El novell Observatori

És sabut que la llengua és un organisme viu i, per tant, viu sotmesa a totes les contingències que fan de la vida un estat transitori. Els diccionaris, com els llibres d’història, tendeixen a fixar els moments estel·lars d’aquesta existència tan voluble. Quan la utopia enciclopedista pretén abastar tot el saber aposta per l’obra provisionalment definitiva i definitivament provisional, per dir-ho amb paraules de l’Oulipo. L’obra oberta, si ens fem ressò d’Eco. Un diccionari és una obra oberta per antonomàsia. L’ordre alfabètic, de fet, és una alternativa retòrica que permet la inserció constant de nous termes sense que aquesta creixença provoqui cap daltabaix estructural. Com qui munta una catedral de mecano o qui rellegeix Rayuela. Tot i això, el ritme d’incorporació de nous termes als diccionaris ha estat històricament molt lent, la qual cosa els allunyava de la parla, sempre tan àgil a l’hora d’adoptar noves aberracions formals. Això havia estat així des del segle de les llums fins a finals del dels bits. Però l’era digital ha arribat i de sobte els límits de velocitat han augmentat d’una manera notable. Per això, des de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Pompeu Fabra han promogut una espècie de torre de guaita dels mots que circulen pels mitjans de comunicació, i l’han anomenat Observatori de Neologia.

Per a aquests atents vigilants, un neologisme és una paraula usada amb una certa freqüència que (encara) no figura als diccionaris. Els lingüistes que treballen a l’Observatori dediquen el seu valuós temps a espiar un munt de mitjans de comunicació, entre ells l’AVUI, de manera que és possible que algun dia un d’aquests professionals espïi aquest article verbívor (salutacions cordials), trobi que el mot verbívor no figura a cap diccionari (au, enxampa’l, que no oposarà resistència) i decideixi que ja forma part del corpus (res a veure amb què l’enigmística es publiqui els dijous). Però això serà en un futur. El present ja ens ofereix una llista d’un miler de neologismes pescats d’aquesta manera oel grup de recerca OBNEO del IULA. Aquesta collita raonada, precedida d’una introducció de Maria Teresa Cabré i un ampli estudi sobre el fenomen, forma el volum Llengua catalana i neologia (Editorial Meteora, 2004) que acaba de sortir, coordinat per Judit Freixa i Elisabet Solé. Òbviament, la llista és variadíssima. Hi ha manlleus que són calcs directes d’altres llengües com ara a tope (espanyol), zulo (euskera), femme fatale (francès) o fast food (anglès) però també hi ha adaptacions més o menys reeixides a la nostra grafia, com el joc del pàdel, els xats o els xaperos. Altres famílies de neologismes són els epònims (hi surten els borrellistes i el vangaalisme, però no pujolejar ni maragallada), els sintagmes més o menys eufemístics (cordó sanitari, sense sostre, passadís humanitari o paradís fiscal) i les innovacions tècniques (mots tan inquietants com turbodièsel, deconstrucció, queratopròtesi o polinucleació). Hi ha pocs exemples de neologismes que cridin l’atenció del lector constant per la seva força poètica. Potser l’ús de la marca bollycao per referir-se a gent jove (pa tou), el de clericalla per designar els antics usuaris de la sotana o, sobretot, el de cleptòcrata que defineix a la perfecció els polítics corruptes.

El més important de Llengua catalana i neologia és la seva vocació de pont. La saviesa filològica no pot perviure aïllada de l’ús tumultuós que el llenguatge té al carrer, i en aquest trajecte els mitjans són uns bons mitjancers.