El catarellès

El catarellès és un idiolecte sensacional que apareix a les novel·les negres de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri, seguidor incondicional de Vázquez Montalbán i pare del comissari Salvo Montalbano. El catarellès no és un dialecte, com el sicilià que tan sovint gasta Camilleri, sinó un idiolecte, verbigràcia “el conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant”. El parlant en qüestió és l’ajudant de Montalbano. Es diu Catarella i parla catarellès. Si més no, l’escriptor i crucigramista Pau Vidal ho tradueix així a l’última novel·la de Camilleri que ha sortit en català —Un gir decisiu— en provar de retenir el nom propi de Sozio Melato, “fàcilment traduïble en catarellès per Ponzio Pilato”. I és que una de les especialitats d’aquest benaventurat funcionari policial és cometre al·lolàlia amb els noms propis, és a dir, prendre’n l’un per l’altre. Les oscil·lacions onomàstiques, sumades a d’altres vacil·lacions, generen una manera de dir única i probablement irrepetible. Poques pàgines després Catarella assegura: “Ha trucat en Ponzio Pilato novament altre cop! Jo li he dit tal com vostè m’ha dit que digués, que vostè tenia remunió amb el senyor Caifàs i el senyor Sanedrí, però no s’ha donat per adonat i m’ha dit així mateix que li digués de dir-li que li vol dir una cosa”. Quan el lector topa amb un personatge que parla així, o el troba insofrible o inoblidable, moltes vegades per culpa de minúsculs detalls. En el nostre cas, les traduccions catalanes del verbívor Pau Vidal fan que la balança es decanti cap a l’aclamació. Bravo! Camilleri aposta per un idiolecte de tanoca embarbussat que té la virtut de fer-nos sentir superiors i, per tant, condescendents. Per això riem com el beneit que tots portem dintre.

Tres dels trets característics del catarellès són el pleonasme, els falsos derivats i els neologismes per la via del nyap. Vidal broda aquests primers —remunió, menstre— en la llengua de Pich i Pon (i de Clos). En una altra de les novel·les traduïdes al català per Vidal —L’excursió a Tíndari— Catarella demana disculpes per una intrupció, s’escandalitza en trobar un profitlacti al terra o fa anar de corcoll el comissari quan diu que vol carregar una fotografia a l’ordinador amb l’escarni, és a dir escarnejant-la. A banda, Catarella tria sempre la derivació que no toca i té una curiosa manera d’emfasitzar: “menstre, hi ha un telefonador que vol parlar amb vostè personalment en persona”. El pleonasme adverbial és, de fet, la gran especialitat de la casa. Catarella és l’encarregat de rebre i transmetre les trucades adreçades a l’inspector, de manera que es passa les novel·les dient que algú vol veure Salvo personalment en persona. Els adverbis en –ment, tanmateix, no són l’única via catarellesa d’accés al fascinant món del pleonasme. Tres exemples extrets d’Un gir decisiu bastaran per comprovar que cada cop que Catarella obre la boca supera el seu rècord anterior: “Diu que el seu nom d’ell mateix no el diu”, “¿Vol dir que no és possible cap possibilitat?” i “No hi ha ningú ni cap persona que s’assembli d’assemblança al mort nedador”.

El pleonasme és un estilema poc explotat que Camilleri usa amb murrieria en boca del seu inoblidable secundari. Hi ha pleonasmes provinents de la ignorància d’antics conqueridors altius. Aran, per exemple, vol dir vall en basc, de manera que la Val d’Aran és la vall de la vall. Durant el franquisme el rètol “Alto del Ordal” era triplement alt en: espanyol (alto), occità (or) i català (dalt). Fins i tot hi ha pleonasmes de classe. Quan algú posa cara de saberut i diu que tal cosa és un “exemple paradigmàtic” en comet un. En catarellès, però, el pleonasme és norma de vida i ningú no l’entendria en persona si no fos també personalment.