dijous, 9 d’octubre de 1997

UH (u)

Enric Casassas Figueres, poeta, s’escriu “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” al poema d’alta velocitat UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container 93 8440719) —entre parèntesi la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que Casassas ha traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap. UH és un nou Kempis. Una declaració de principis en la qual cada paraula és principi i és mig i és mitjà i és final. “O boig o estrany”. Si “poesia és/ enfilar-se al tramvia res/ més” el crit de l’infant que convoca fantasmes per la parla s’allargassa potent durant tot el trajecte, rails enllà i més rails encara, es descompon en dolls electritzants que sacsegen les vides dels nombrosos belitres endormiscats que seuen al mateix tramvia trontolladís. Talment el bressoleig d’un bon tema de jazz.
UH es pot llegir de moltes maneres. En veu baixa. Seguit. A salts. Amb els ulls mig tancats, parpellejant just després de cada vers. En veu alta, ajaçats, i amb uns auriculars a les orelles. Escoltant, posem, els magnífics temes que l’Elisabet Raspall i el seu quintet acaben d’enregistrar al cedé “Triangles”. Casassas invoca dadà, babau i els torbadors trobadors alhora. No li cal posar-s’hi gaire a redós, però, perquè la parla és ca seu. L’uh de l’infant esclata en una tirallonga de mots abocats a la lliure associació. Si Walt Whitman es desempallegà a Leaves of grass de les servituds mètriques per emblanquinar el vers, Casassas blanqueja l’economia submergida del balbuç i es lliura al recompte dels tresors que conté. Més enllà de les normes. De la norma. L’escriptura que fa uh és un estira i arronsa constant de mots que es busquen i es troben. Mots que eren i no eren. Paraules que són i no hi eren. Mots mòlts. Ara que s’alcen veus de denúncia contra el baix relleu que presumptament pren la literatura en la nostra llengua, el crit incontinent del papu Casassas fa feredat per la frescor ignota que l’alena. Els farà por. Por de debò.
Perquè UH és un esborronador exercici d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. Casassas fuig i defuig els camins fressats, s’esplaia en els ecos de les homofonies, en les variacions xocants de les paronomàsies, en els traços simètrics dels palíndroms i espaia els miralls com vol amb una freqüència gens modulada. No li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna Casassas és el destí d’un clan puixant que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. Uh!