De calaix

L’última nit de sant Joan vam tirar llenya enigmística al foc. Proposàvem la recerca de calaixeres verbals, una reformulació mobiliària del joc de supressió que l’enigmística clàssica anomena decapitació i la retòrica afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Com més llarg és el mot més difícil resulta, perquè aquestes còmodes verbals tenen tants calaixos com lletres menys la primera i l’última. Així, un mot de cinc lletres com “aroma” tindrà només tres calaixos possibles. En aquest cas tots plens. Aroma (3/3): “roma” (de punta truncada o bé la capital de l’amor), “oma” (arbre semblant a l’om però de fulles més grans) i finalment “mà” (una capa de pintura o un puny afluixat, entre d’altres).
L’exemple més notable que reproduíem per sant Joan era virginal. La “Moreneta”, dèiem, era una calaixera 5/6 perquè els seus calaixos oculten sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. També advertíem que és molt difícil trobar calaixeres amb més de quatre calaixos que presentin un cent per cent d’ocupació però, com ja resulta habitual, els lectors de l’AVUI ens han deslliurat d’aquesta recança.
Alfons Saumell (Barcelona) troba un munt de calaixeres 4/4. Potser les més destacades són les bromes (romes, omès, mes, és) i una perera (erera, rera, era i el déu Ra). També Judit Font (L’Hospitalet) posa llenya al foc amb unes magnífiques rebaixes que no arriben per poc al cent per cent. Rebaixes forma una calaixera 5/6 amb les “baixes” laborals, les antigues eines per fabricar barques “aixes”, la tercera persona del present d’eixir (“ixes”), els valencians “xes” i el verb “és”. No és completa però està molt bé.
Entre les incompletes, Neus Guillén (Lleida) aporta la més espectacular: “matemàtiques” (6/10). Comença amb un terme lingüístic (les flexions “atemàtiques”), segueix amb unes “temàtiques” variades, salta fins a les gregues “àtiques”, s’empatolla les gallines “tiques” que al famós embarbussament són també “xiques, miques, camacurtes i ballariques”, recupera els “iques” precolombins, els “quès” de segons què i l’”és”.
Saumell és qui ens ha enviat les millors calaixeres. Ens assegura que “fregarà” (5/5) i hi descobreix el verb “regarà”, la bella vila romana d’”Egara”, ens fa la “gara-gara”, ho fa “ara” i acaba invocant el déu sol (“Ra”). Però encara puja més el llistó amb unes “capelles” (6/6) magnífiques que acullen el pare “Apel·les” vestit amb robes usades de l’edat mitjana (“pelles”), tot sol davant d’”elles” en una vila de la Baixa Cerdanya anomenada “Lles” perquè “les” té subjugades de tan mordaç com “és”. Tot un “décalage” per al nostre calaix.