dijous, 26 de setembre de 2002

El doctor Littlefield, suposo

De tard en tard apareix algun verbívor extravagant que s'entotsola en el medi verbal i s'hi rabeja. D'aquestes immersions en poden sortir moltes coses, però una de les més habituals són els diccionaris. Potser l'exemple que permet il·lustrar millor aquesta tesi sigui el ja antic "Diccionario Coll". Certament les troballes verbals d'aquest caspós humorista espanyol van marcar una època, però va ser aquella manera de presentar-les (ordenades alfabèticament) el que va crear un gènere. D'aquell referent ineludible parteixen diccionaris catalans plens d'enginy verbal com el "Diccionari de falses etimologies" de Josep Maria Espinàs (Edicions 62, 1984), el "Diccionari poc útil" de Toni Soler (Columna, 1997) o la "Petita enciclopèdia catalana" d'Orteu, Perelló i Salvador (Quaderns Crema, 1998). Ara, la sempre sorprenent casa editorial osonenca Emboscall ha editat un "Diccionari Filosòfic Filològic" (Vic, 2002) del doctor Michael P. Littlefield, àlies verbívor del lletrista Josep Maria Pascual, guardonat en l'última nit dels Bertrana per una lletra de cançó.

Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?

Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").

En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".