Brevipennes i catequèsis

Quan la setmana passada parlàvem de la secta dels neocabalistes que exposava Vicenç Pagès al seu Cercles d'infinites combinacions molts lectors fidels devien posar el rostre de protagonista de novel·la picaresca que fan servir quan juguen a pòquer i no els acaba de pujar cap carta bona. Però val a dir que en ocasions l'escepticisme més radical pot esdevenir pura candidesa. Les arbitrarietats que es detecten en els exemples explicatius d'un diccionari poden arribar a adquirir la magnitud subjectiva de gènere literari. Tots els que hem donat classes de llengua --sigui quina sigui-- sabem que moltes vegades els exemples dels manuals que fem servir o els que posem als exàmens ultrapassen l'estatus neutre de frase gramatical i apleguen adherències ideològiques, sentimentals o estètiques. Sempre recordaré aquell exemple de subjecte plural dissenyat per a una correcta substitució pronominal que presentava un manual d'anglès de l'editorial Longman: Paul, George and John need a haircut (a Paul, George i John els cal anar al barber). Algú pot dubtar de la referència beatle?
Potser una de les activitats menys tingudes en compte dels avorrits tipògrafs sigui la creació, a voltes tendenciosa, de capçals de diccionari. Totes les edicions de diccionaris, per definició, tenen una feina tipogràfica d'última hora que consisteix a escollir les entrades que serviran de referència per al trànsit correcte per les pàgines de l'obra. En cap llibre com en un diccionari la numeració de les pàgines esdevé un factor tan obviable. Els mots escollits per a encapçalar, a dreta i esquerra, les pàgines, seran les autèntiques constel·lacions que guiaran el pelegrí per entre la ruta dels mots. Aquests mots guia, tan arbitraris com despullats de significat, esdevenen els mollons que marquen el quilometratge lèxic d'una llengua. Són mots referència que en teoria resten buits semànticament, condemnats a no ser mai fita final.
Però alguns d'aquests mots circumstancials tenen prou entitat com per transmetre un missatge. I, sovint, el missatge que transmeten és que algun tipògraf va fer mans i mànigues per situar-los en la situació preeminent que ocupen. Com l'adjectiu dels que tenen les ales curtes que presideix aquest article, extret de la pàgina 272 de la dissetena edició (febrer 1983) del Diccionari General de la Llengua Catalana. L'ara polèmic Pompeu amaga altres sopreses més aviat sorolloses, com ara Violat (morat clar; confeccionat amb violes) a la pàgina 1733 de la mateixa dissetena edició; o Cul-blanc (moixó insectívor) a la pàgina 515, Culcosit (sargit) a la 516, Polla (gallina o peix) a la 1352, Trempar-Trempat a les pàgines 1671-1672 i, especialment, Cabronada (pàgina 289). Recordo que, en una època molt determinada de la meva vida, aquest darrer capçal se m'apareixia invariablement cada vegada que obria el diccionari per consultar algun mot desconegut. En això, el condemnat Diccionari de la Llengua Catalana que corre sencer per casa (7a edició, 1987, format gran) no és gens plagista. Substitueix la cabronada fabriana per una innocent cabrada (ramat de cabres; pàgina 279) , i hi afegeix l'ingenu castellanisme burro (pàgina 273), però no reprodueix cap altre dels capçals singulars fabrians. A més, el format més gran introdueix una variant molt productiva: cada pàgina és encapçalada per dos mots de referència, el primer i l'últim que es defineixen.
Val a dir que aquest costum tipogràfic permet meravelloses coincidències en els encapçalaments dels diccionaris. Així, per exemple, al Oxford Advanced Learner's Dictionary of Current English (Hornby, 1984) hi ha diverses pàgines amb encapçalaments interessants. Per exemple, la 735, que comença amb l'entrada Rock i acaba, curiosament, amb l'entrada Roll; o la pàgina 817, on es pot llegir un eslògan digne de Stevie Wonder: So-Sober (tan sobri!); o a les pàgines 1001 (amb un capçal adormidor: Z-Zombie) o 522 (amb el polític Marxist-Massive).
Els exemples són molt més nombrosos del que sembla. Molts traductors, correctors i curiosos poden fer llistes interminables d'arbitrarietats imputables als tipògrafs. Però potser un dels casos més flagrants i ideològics que he trobat és a la pàgina 139 de la primera edició --quarta reimpressió, 1984-- del Gran Diccionario Moderno Larousse Español-Inglés/ English-Spanish, que té un capçal paradigmàtic: Castigo-Catequésis.