De Calembours

Calembour és el terme francès que denomina els jocs de paraules en genèric. Tot i tractar-se d'un gal·licisme no acceptat, té una presència notable a la nostra cultura. A la seva Història de la Literatura Catalana Martí de Riquer en recull de Cerverí de Girona, amb el nom de calemburs. Per la seva banda, Joan Amades, al seu Jocs de paraules i jocs de memòria (Barcelona, 1933) també en recull sota una altra denominació: calamburs.
Malgrat que les hipòtesis etimològiques més plausibles daten el terme de la regió picardo-valona --on es conserva el verb calander per designar l'acció de "perdre el temps en facècies"--, els proverbials calembours han viscut moltes profecies joioses sobre el seu complex origen.
De fet, dos dels historiadors italians més importants de l'Enigmística --Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli--, afirmen sense embuts que el terme prové del cognom d'un diplomàtic germànic especialment maldestre a l'hora de pronunciar les subtileses de la llengua francesa. Tolosani i Rastrelli expliquen al seu bàsic Storia dell'Enimmística (Milà, 1926) que l'ambaixador de Westfàlia a la cort del rei Lluís XV era, precisament, el comte de Kalenburg. Resulta que el seu exagerat accent alemany, aplicat a la delicada llengua francesa, feia riure tothom, fins al punt que un graciós local va començar a imitar-lo pertot. Aquest predecessor del Jordi LP es feia dir marquès de Bièvre i va fer arribar la facècia a les reials oïdes de Lluís V. Un bon dia el monarca va requerir del seu llengut marquès una explicació del nou joc i el marquès, genial com tots els protagonistes de les millors anècdotes, li va respondre: "Sire, votre Majesté n'est pas un sujet!" El calembour cèlebre del marquès es basa en el doble sentit de sujet: en la frase de Bièvre "súbdit" (el rei no és pas cap súbdit) i "subjecte" (no pot ser subjecte de cap calembour). Llàstima que no se'n conservin les imatges.
Recentment, gràcies a la tímida convocatòria de rectificacions i ampliacions via Correus dels materials continguts al meu recent Manual d'Enigmística, he rebut noves notícies sobre calembours. És l'amabilitat d'un advocat badaloní anomenat Joan-Anton Oriol Dauder la que em permet afegir un nou candidat a una de les paternitats més cobejades del món enigmístic. Oriol Dauder, citant l'etimòleg espanyol Roque Barcia, recupera la figura d'un abat de Calemberg que suposadament va estendre com una taca d'oli tota mena d'equívocs entre els seus companys primats (diré de passada que un innocent calembour meu entre els primats de l'admirat Sabater Pi i els que duen mitra a les definicions d'uns mots encreuats fou motiu de contundent condemna a la secció corresponent de cartes al director).
Roque Barcia, al seu Diccionario General Etimológico de la Lengua Española (Madrid, 1880), no es limita a esmentar aquest abat de llengua esmolada, sinó que afegeix un exemple deliciós. Diu que hi havia a la ciutat de Montpeller un saberut catedràtic de Medicina, fill d'Almeria, que es deia Don Benigno Risueño de Amador. Rebla Barcia que els francesos, en pronunciar el darrer cognom d'aquesta bassa d'oli feta metge, el descomponien fins dir: un amas d'or (un munt d'or). El meu comunicant badaloní parla d'un indret de la seva ciutat especialment apte per al ressentiment: resulta que un dels carrers més coneguts del casc antic de Badalona és l'anomenat Mar. Oriol Dauder ens explica on acostumen a dir que van els badalonins que busquen el número 2 del carrer Mar. Val a dir que al centre de Sabadell, molt a prop del Mercat i de l'Ajuntament, hi ha una plaçoleta amb dos pins que és molt transitada. Hi he passat infinitat de vegades, però mai no n'he sabut el nom. Sempre me l'han esmentada com la plaça del Pipí.