Són els juganers membres de l'OULIPO els primers que formen sèries de cinc mots parònims que només es diferencien en les successives vocals. El mecanisme, de tant senzill, fa feredat: s'agafa el major nombre possible de consonants productives d'una llengua i es tatxonen amb sèries de les cinc vocals ordenades. La dificultat més delicada de l'orfebre és dotar d'un significat coherent la troballa paronomàsica. Després ve la literatura: l'autor s'empesca una història-context en la qual l'estrafolària frase esdevingui natural. És un procediment fascinant, digne de Raymond Roussel, que han practicat amb diversa fortuna autors de la talla d'Italo Calvino i Georges Perec.
Calvino inclou al butlletí número 6 de la "Bibliothèque Oulipienne" l'anomenat Piccolo sillabario illustrato, on elabora 19 històries breus que desemboquen en una frase formada per la sèrie paronomàsica completa i ordenada de la majoria de consonants italianes. Un bon exemple és la corresponent a la lletra n. Calvino exposa la breu història d'un ministre d'Afers Estrangers italià anomenat Pietro Nenni que rep moltes crítiques de l'oposició per la poca mà esquerra que demostra en les seves intervencions al Consell General de les Nacions Unides. Els seus partidaris, per contra, sostenen que N'ha Nenni in ONU.
El precedent d'aquests textos de Calvino cal anar-lo a buscar al Petit abécédaire illustré que Georges Perec va publicar el novembre de 1969 als Cahiers du Moulin amb la sana intenció d'obsequiar els seus amics per l'any nou. El sil·labari de Perec es compon de 16 brevíssims textos narratius que equivalen semànticament a la sèrie paronomàsica d'una consonant amb les cinc vocals. L'exemple més esmentat és la història del Summe Pontífex escodrinyant nerviós a Cremona el riu que deixa anar la seva sentor. Perec conclou el conte papal així: Pape épie, Po pue.
Fins fa ben poc, l'únic exemple que coneixia en català es devia a Francesc Pujols, que va rebre la publicació d'un poemari de tall arcaïtzant anomenat Les bruixes de Llers amb un comentari força adient: A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs. Però fa poc em va caure a les mans un text inèdit fascinant, anomenat humilment Materials per a un sil·labari i signat per l'escriptor Jordi Vintró (Cançons per a en Jaume. Pòrtic, 1985; Eugeni i altres. Edicions dels Dies, 1986). Vintró, que col·laborà a Àrtics, ha confegit nou variacions paronomàsiques a la manera dels sil·labaris esmentats. El botó de mostra és paral·lel al que hem esmentat de Calvino:
"Una parella de la guàrdia civil desperta, en una platja de Mallorca, un súbdit de talla curta i cara infantil, que s'ha adormit, completament despullat, al sol. Amb maneres exquisides, i algun dubte pel que fa al tractament amb què s'escau adreçar-se-li, el reprenen i li fan entendre que, si persisteix, es veuran obligats a prendre mesures coercitives: Nan, nen, nin: non nu?".
