dissabte, 31 d’agost de 1991

Qüestions marxistes

Ara que el president de la república soviètica del Kazakhastan, Nursultan Nazarbaiev, ha proposat una fantàstica mutació que ha de transformar l'acrònim URSS del consabut rètol Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la Unió Lliure de Repúbliques Sobiranes (que en rus forma curiosament el mateix acrònim), sembla el moment més indicat per recordar un aniversari poc celebrat --el dissetè--d'una de les obres més agosarades (i oblidades) de Manuel Vázquez Montalbán.
El novembre de 1974, a un any vista del decés del segle, el polifacètic autor comunista es despenjava amb una novel·la al caire del suïcidi narratiu anomenada, com aquest paper, Cuestiones marxistas (Anagrama, 1974). L'experiment de Vázquez Montalbán --darrera obra del cicle d'"escriptura subnormal" i il·lustre predecessor de la celebrada sèrie de Carvalho-- liquidava la situació insostenible de la seva narrativa coetània amb una absurda simulació hilarant basada en els jocs de paraules. L'autor, tal vegada jove i inexpert, però en cap cas indocumentat, presentava una nova generació de germans Marx composta pel genial Groucho, l'incombustible Harpo i el corrosiu Carlos (Karl Marx). Chico, doncs, transformava el seu inversemblant accent italià en el transcendent tarannà germànic de Karl. L'absurd, en plena dictadura franquista, donava peu a la transgressió pura i dura. Vázquez Montalbán, recolzat còmodament en els jocs de paraules marxistes (amb què Groucho, Chico i Harpo animaven les interminables discussions dels cinemes-fòrum de l'època), aconseguia subvertir el franquisme des del seu component més característic: l'absurd.
La novel·la té un començament força engrescador: "Hombre/ Hombro/ Hombrera/ obrero..." que recorda els experiments textualistes de l'època. Vázquez Montalbán, empeltat del marxisme més hilarant, dibuixa amb traç ferm l'estructura del caos. "Frank Zappa pidió que se arrebatara el poder a los viejos. Nunca lo han tenido. Creerlo ha sido una trampa. El poder lo tienen los taxidermistas, y la función del poder es crear apariencias de vida, pero sin vísceras". Però els taxidermistes, tal com s'acaba de veure a l'ex-Unió Soviètica, tampoc no aconsegueixen dominar aquestes qüestions marxistes i el text avança xiroi entre les sensibilitats oposades de Groucho i de Carlos, davant el sospitós silenci de Harpo.
Els jocs constants dels germans Marx, adoptats amb notable benevolència per Vázquez Montalbán, són el plat fort d'un volum profusament il·lustrat que va sortir als Estats Units tres anys abans que les Cuestiones marxistas. Richard J. Anobile editava a Nova York l'imprescindible Why a Duck? (visual and verbal gems from the Marx Brothers movies) (Darien House, 1971) que inclou un centenar de bromes marxistes impreses com a peu de foto de les imatges més hilarants de la filmografia dels Marx. El títol --why a duck?-- prové d'un dels jocs de paraules clàssics del binomi Groucho-Chico. Davant la insistent defensa grouchiana d'un nou viaducte --viaduct-- en un parc luxós, Chico insistia obsessivament "why a duck? " --que per què un ànec?-- fins que la conversa derivava cap a altres temes menys conflictius. Recordo que aquest clàssic pun marxista (viaduct/why a duck?) apareixia en un dels capítols radiofònics de la sèrie Groucho i Chico, advocats (Columna, 1989) que vaig traduir al català, i la meva tímida solució passava per la transformació del viaducte en un pont i de l'ànec en un poni: "Un parc amb pont i tot/ Amb poni tot? Per què amb poni tot? Per què no amb zebra, o a cavall?..." Els avatars lingüístics dels autèntics germans Marx ens durien molt més lluny del que pot semblar, i potser seran objecte d'un altre paper. De tota manera, val a dir que rellegir les excel·lents Cuestiones marxistas de Manuel Vázquez Montalbán és una bona manera de comprendre les cagarrines generalitzades de l'ex-imperi soviètic sense caure en les valoracions eufòriques dels ressentits que gaudeixen relacionant Occident amb el Far West americà.