dissabte, 7 de setembre de 1991

Ara rius?

Alguns dels més insensibles al pas del temps, en entomar des de les platges abanderades d'aquest any capicua l'oreig atemporal de les commemoracions culturals, hem experimentat un enyor masculí de caire fluvial --riverrun de Ríos--. Mentre a Dublin vessaven la cervesa del mestre glaucòmic amb un exemplar precintat de l'Ulisses a la mà esquerra, alguns nostàlgics llegíem les pàgines venèries d'aquella Larva que engendrà, sembla que ja faci molt de temps, Julián Ríos. Un text cabdal de l'espanyol contemporani que va augmentar de manera alarmant l'estrabisme entre la classe intel·lectual. Pàgines a dreta i esquerra com platges --plages, pages-- que provocaren veneració irrepetida en una plèiade de mags del llenguatge encapçalats per Juan Goytisolo, Severo Sarduy o Sánchez Robayna. "Palabras sacan palabras, y un esclavo a otro clavo ".
L'obra en progrés de Ríos va il·lustrar que les aigües del Finnegans Wake no anaven a petar a mars desconeguts. Però el temps, amb la insensibilitat que el caracteritza, s'ha anat encarregant d'envellir els corrents intermitents de líquid que travessaven l'aridesa d'una llengua avesada al feixisme. Uns quants anys després, el capicua, retrobem Julián Ríos desprès d'un bon nombre de meandres. La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) és un text nu, a tres veus amb les dues efes de l'off, que embolcalla les reproduccions d'obres plàstiques d'Eduardo Arroyo, Jordi Colomer i R.B. Kitaj.
És un text amb vocació d'orfelinat, que no arriba al seu zènit fins que no cau la nit, a la pàgina 143, en el títol que justifica el titular sensacionalista que enclou la coberta. La secció dotzena del llibre representa l'entrada plena de Ríos en la dimensió pantagruèlica de la seva prosa --Femme folle à la messe et femme molle à la fesse-- i traça una línia genealèxica que ens permet copsar el mecanisme joycià de l'"abnihilació de l'ètim". Ríos ens recorda que Roland Barthes va definir el neologisme com un acte eròtic i l'escuma dels mots fa reviure l'oculta troica de les dues efes de l'off --Milalias, Babelle i Herr Narrator--, que havien romàs una mica desdibuixats abans de les sorpreses plàstiques dels no-desplegables centrals.
Però finalment, assistim a les sessions impúdiques que ens ofereixen les paraules. "Le diable étant un père sévère criant: Persévère! ". Com en un estúpid comiat de solteres, l'escena s'omple de paraules disposades a tot per una mica de moviment, que dansen amb les forasteres més belles --Astuto lingüista, sí "cunning linguist"-- i proven frenètiques de donar la raó a Novalis o a Brossa, que les tenen per cossos. I Ríos salta de Novalis a Francis Ponge, quan afirma que el llenguatge és una copulació generalitzada que apel·la a l'escriptura. Les relacions perilloses dels signes troben en aquest text aclaridor de Ríos un cert cos teòric. El joc de paraules és considerat el llit adúlter de la literatura, perquè en ell es produeixen encontres furtius de fonemes. La retòrica anagramitza sense embuts en pura eròtica i les figures del discurs esdevenen "figuras e imposturas eróticas " que permeten els acoblaments desficiosos que preconitzava Octavio Paz al poema Las palabras : "Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas..."
Rebolcades, doncs, que esperonen --sense poder-ho Evitar-- la gènesi imparable dels portmanteau que es va empescar Lewis Carroll i que tant va perfer Joyce (mots maleta o centaure o, senzillament, cóctels motenoff ). Rebolcades que alliberen la sexualitat del llenguatge (masclista, catòlic i de dretes, Serrano dixit ) en transformar-lo en un papagai que balboteja els vaticinis més increïbles sense vacil·lar. Rebolcades, en fi, que ens permeten engruixir el vell crit de Samuel Beckett a Murphy fins fer-lo esdevenir eslògan: At the beginning, it was the pun. De primer sembla només una broma. Però el segon joc és l'innomenable. Ara rius?