dissabte, 21 de setembre de 1991

La setena galeria

La setmana passada retíem sentit homenatge a uns quants trànsfugues deliciosos que havien canviat les enciclopèdies pels diccionaris lexicogràfics, emparats en la reducció de la majúscula que encapçalava el seu cognom. Un recull acabat de portar de Londres per un amic (A Dictionary of Eponyms, de Cyril Leslie Beeching) ens obria la porta del darrera de l'edifici lèxic de l'àmbit cultural d'occident. La nòmina d'infiltrats, però, és sobiranament llarga i subtil. Vivim envoltats d'epònims que moltes vegades desconeixem. Quin dibuixant relaciona les siluetes amb el ministre de Finances francès Etienne de Silhouette (1709-67)? Quin guia turístic reconeix el seu deute amb l'enginyer nord-americà George Mortimore Pullman (1831-97)? Quants músics de jazz han retut homenatge públic al fabricant d'instruments belga Adolphe Sax (1814-94)?
Com en la clàssica sentència bíblica que ens condemna a tornar al polsim de què procedim, alguns cognoms privilegiats aconsegueixen tornar a l'indret del qual van sortir, segles enrera: el reialme dels noms comuns. I ho fan amb la ineluctabilitat que en ocasions sembla envoltar la llengua, com si el seu cognom portés anys i panys esperant pacientment una aplicació més adequada. I així, un metge francès proposa l'ús d'un artefacte letal per a totes les execucions i encunya sense voler-ho un nou terme amb el seu cognom, que sembla fet a mida per a la tortura: Joseph Ignace Guillotin (1738-1814). L'ambaixador francès a Portugal, que ostenta el dubtós privilegi d'haver introduït la planta del tabac al país veí, ofereix el seu pervers cognom (Jean Nicot, 1530?-1600) a la conflictiva posteritat dels fumadors passius i els càncers de faringe. Guillotin --gràcies al sector d'arts gràfiques-- i Nicot --en els estancs-- demostren que, sortosament, el mal sempre preval. Ben al contrari que el perspicaç pintor francès Louis Jacques Mandé Daguerre (1787-1851) i l'arriscat comte alemany Ferdinand von Zeppelin (1838-1917), que posaren el seu enginy al servei del be i han vist, decebuts, com daguerreotips i zeppelins eren bandejats del nostre estol de referents actualitzats.
Però el mal sempre necessita instruments que permetin perpetuar els seus efectes devastadors. Els epònims també tenen la seva setena galeria, en continua expansió. Una galeria que sembla un club de fans de Guillotin, encapçalat per un repòquer del tot explosiu: el nord-americà Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus de l'Exèrcit Roig Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el famós bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) i l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80). Un grup armat d'autèntics hooligans disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar (Charles Cunningham Boycott, 1832-97) tot allò que no els agrada. L'extensió dels seus poders letals a la màxima categoria general els permet ser presents a totes les guerres del món, de vegades fins i tot als dos bàndols alhora. Matar i morir de la mà d'un cognom només que ha perdut una majúscula. En definitiva, dormir, somiar, tal vegada linxar.
I mentrestant, el comte Alessandro Volta (1745-1827), el francès André Marie Ampère (1775-1836) i l'escocès James Watt (1736-1819) fan amistat a totes les llars, oficines, fàbriques i presons del món modern on arriba l'electricitat. Però cada matí, quan els reclusos es lleven i algú pregunta quin temps fa fora de la setena galeria, l'escandinau Anders Celsius (1701-44) es fa el suec, els seguidors de l'alemany d'origen polonès Gabriel Daniel Fahrenheit (1686-1736) victoregen les seves temperatures, sempre superiors, i tots plegats riuen com a babaus en presència de sir William Thomson, el minoritari baró de Kelvin (1824-1907) que es va entestar a quantificar el teòric zero absolut. Com el Video 2000 de la Philips, vaja.