Leotards fúcsia amb salmonel·la

L'estrafolari títol d'avui és només possible gràcies a l'anònima col·laboració de tres estranys personatges històrics. El primer és un conegut trapezista francès del segle XIX que va morir de verola als vint-i-vuit anys; el segon, un prestigiós botànic alemany del segle XVI que va publicar un tractat de plantes medicinals que ha esdevingut un clàssic; i el tercer, un veterinari nord-americà que va identificar la bactèria més contrària a la institució del matrimoni. Els seus noms, sumament reveladors, són Jules Léotard (1842-70), Leonhard Fuchs (1501-66) i Daniel Elmer Salmon (1850-1914). Els seus cognoms són epònims que han entrat de trascantó a la zona negreta dels diccionaris.
Però Léotard, Fuchs i Salmon no hi viuen sols, als diccionaris. Només cal fer una ullada ràpida a les entrades lexicogràfiques que els componen per descobrir-hi noms propis disfressats de noms comuns, sols o en companyia, transvestits d'adjectius... fins i tot formant plèiades de derivats. Cyril Leslie Beeching, al seu deliciós A Dictionary of Eponyms (Oxford University Press, 1988) ens introdueix al màgic món d'aquests anònims culpables de tants i tants termes que després circulen amb total impunitat per totes les llengües. Tothom ha aplicat alguna vegada, encara que sigui per esnobisme, els qualificatius pseudocultes de "dantesc", "espriuà", "borbònic", "pujolista", "carlí", "lerrouxista", "kafkià", "daltònic", "maragallià" o "estalinista".
Fa uns mesos Carme Riera i Marta Pesarrodona, en sengles articles de compromís que no ocultaven la seva preocupació per entrar al reialme dels cognoms epònims, reflexionaven sobre l'ús indegut dels adjectius que emanen de noms propis. És clar que potser la gràcia dels amors "platònics", les morals "victorianes", les decisions "salomòniques", els comportaments "epicuris" i les maquinacions "maquiavèliques" estriba, precisament, en la poca relació que acostumen a tenir amb els personatges històrics a qui han manllevat el nom. Exemples paradigmàtics d'aquesta evasió semàntica són els reduccionismes cada cop més aparatosos que s'apliquen als sàdics (Marquès de Sade, 1740-1814) i als masoquistes (Leopold von Sacher-Masoch, 1836-95), per no entrar en l'escabrositat ideològica del marxisme (Karl Marx, 1818-83), el trotskisme (Lev Trotskij, 1879-1940) o el maoisme (Mao Zedong, 1893-1976). Potser el millor exemple de revisionisme eponímic es dóna al món de la música reggae: qui no ha sentit parlar dels rastafari o rastamen?
Doncs resulta que el famós príncep de prínceps negre Haile Selassie (anomenat en realitat Ras Tafari, 1891-1975) va esdevenir alhora Emperador d'Etiòpia (1930) i mite mundial per a la comunitat de Spike Lee. Com que "Ras" vol dir "príncep reial" i Tafari de seguida va donar proves fefaents de la seva dimensió èpica, els seguidors del moviment negre jamaicà de Marcus Garvey "Back to Africa" l'adoptaren com a heroi. Eren els feliços anys de negritud conflictiva, abans del sida i del París-Dakar, i els rastafaris es van estendre com una gota d'oli. Avui en dia la lluita racial és una pura fal·làcia i els autèntics rasta --pobres i vegetarians-- són més escadussers a Jamaica que els hippies a Eivissa.
Però la història dels epònims no és cap crònica de fracassos. Sota l'influx poderós dels canons de llum hal·lògena la gran família dels epònims podria congregar per a una fotografia històrica: Rudolf Diesel amb el seu motor, Gabriello Fallopio amb la seva trompa, Robert Koch i el seu bacil, André Maginot i la seva línia, Vyacheslav Mikhailovich Molotov amb el seu cóctel, Samuel Finley Breese Morse i el seu codi, Alfred Bernhard Nobel i el seu premi, James Parkinson amb el seu síndrome, Charles Francis Richter i la seva escala o Erno Rubik amb el seu cub. Tots plegats, abillats amb uns preciosos leotards fúcsia i amb els rostres inflats pels símptomes d'una incipient salmonel·la