El sexe oral

No cal insistir massa en el fet que el sexe és, sobretot, un joc carregat d'enigmes que genera passions i desficis. Tots, poc o molt, els hem experimentat. Més d'una vegada hem caigut en la temptació de comparar el procés de desxiframent de qualsevol enigma amb qualsevol dels actes sexuals. I no costa gaire d'imaginar-nos on para l'orgasme.
Fa poc, rellegint l'excel.lent Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes amb què la Margarida Bassols va guanyar el I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, he topat amb un munt de referents primitius que relacionen sexe i enigmística. Sembla que en algunes societats d'`Africa les endevinalles ostenten un valor ritual d'iniciació al fascinant món del sexe. Bassols en recull diversos exemples força interessants. D'una banda, els dogons festegen amb endevinalles. Les insinuacions amoroses, per tant, s'efectuen per la via de l'enigma. Més agosarats encara resulten ser els bozos. Sembla que els joves admiradors africans dels Dagoll Dagom es fan notar entre les noies de la seva tribu mitjançant el gènere de l'endevinalla eròtica. Com allò dels acudits verds, però amb una mica més d'enginy.
D'altra banda, les dones tuaregs mai no poden contestar un enigma si qui el planteja és germà seu. En canvi, ho fan de bon grat si qui proposa l'endevinalla és un altre noi amb ínfules de festejador. Les més espavilades, doncs, s'han de mossegar la llengua si no volen caure en actes incestuosos. Per últim, la situació del sexe oral empitjora en algunes regions de Rússia. En aquestes zones el nuvi ha de resoldre uns enigmes elaborats pels seus futurs cunyats per tal de poder gaudir de l'esposa durant la nit de noces. M'imagino que les relacions entre cunyats deuen ser molt més tenses de l'habitual i que els eixelabrats que es queden en blanc davant d'unes bones cuixes la deuen passar ben magra.
Històricament la nostra cultura no s'ha distingit gaire per relacionar tan descaradament l'enigmística i el sexe. Tal vegada els únics exemples que podríem oposar a l'exacerbat recargolament eròtic d'aquestes tribus africanes i caucàsiques serien els jocs de saló d'origen francès. Uns jocs pre-televisius que ja contenien la carrincloneria de "Su media naranja" i l'erotisme de "Ay qué calor!".
A casa nostra, alguns reculls com el Flor d'enamorats de Joan Timoneda (reeditat parcialment per 3i4 en 1983) presentaven una part castellana relacionada amb aquests "romanços, endevinalles, motes, chistes, lamentaciones, ventures de gitana i preguntes" de caire eròtic en els quals la intervenció de la dona era essencial. Sobre aquest punt és interessant l'estudi de García Morales que acompanya la reproducció facsímil del Libro de motes de damas y caballeros (València, 1535) feta a Barcelona l'any 1951. La Biblioteca Nacional de Catalunya, en la seva secció de reserva, serva un exemplar del Libro de motes valencià de Lluís Milan (s XVI). Allà hi consta la descripció de jocs tan ordinaris com l'"abejón" (tres jugadors, un braç enlaire, l'altre a la galta, qui bada rep un "pestorejazo)", el "pasagonzalo" (el "talitre" dels romans, un seguit de cops al nas), el joc dels "propòsits" (d'entreteniment per a les donzelles), el de "cosa i cosa" o el de "passa passa"...
Potser la diversió més elaborada de totes aquestes facècies és el joc de manar (predecessor de les nostres "penyores"). A partir de les ordres rimades del llibre, un cavaller i una dama es troben aparellats i ella li mana una cosa. Si el cavaller no és obedient les dames el podran condemnar a allò que els sembli. Un exemple del tot innocent seria: "-Us dic que piqueu de mans/ car jo sé que poc a poc/ vós les tocareu de boig". La resposta adient, per bé que acompanyada d'un cert ritme manual, havia de ser: "-Faré tal com demaneu/ que ja fa molt que les toco/ car per vós m'he tornat boig". Si comencem així, no jugo.