La paraula revessa

Ramon Lladó és un dels principals culpables que la literatura potencial francesa sigui present en la nostra llengua. Les seves traduccions, en col·laboració amb Annie Bats, d'alguns textos fonamentals de Roussel ("Impressions d'Àfrica"), Queneau ("Exercicis d'estil") o Perec ("La vida: instruccions d'ús") han incorporat al nostre bagatge editorial els pressupòsits potencials. La rigorosa versió que Bats i Lladó van fer de l'obra més valorada de Perec fins i tot va meréixer el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1998. Ara, Lladó publica en solitari una reelaboració de la seva tesi doctoral que esdevé assaig sobre la traducció dels jocs de paraules. El llibre, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, duu per títol "La paraula revessa", amb el clàssic subtítol aclaridor: "Estudi sobre la traducció dels jocs de mots".

D'entrada cal dir que Lladó és un afrancesat. Això ja es veu d'una hora lluny només que llegim el subtítol, que xarrupa dels "jeux de mots" francesos, i després es confirma en les deus acadèmiques de les que beu. El llibre és inevitablement acadèmic, però no pas academicista. De fet, Lladó sap que s'enfronta a un territori habitat per franctiradors que mai no se sotmetrien a la disciplina del cos de cap exèrcit. De manera que es limita a situar, amb molt bon senderi, els jocs de paraules a rebuf de la retòrica i posteriorment fa mans i mànigues per penetrar en els mecanismes que generen l'enginy verbal sense caure en vel·leïtats maximalistes. Pel meu gust, el llibre és potser una mica dens i massa respectuós amb la farragosa terminologia desenvolupada pels estudiosos francòfons de l'espai retòric, capaços d'engendrar monstres tan indigestos com els "homeotelèutons" o els "metasememes", però en canvi també va farcit d'encerts metodològics. Al meu entendre, el principal és no aïllar mai els jocs de mots del seu hàbitat literari i, per tant, no allunyar-se mai de les lectures atentes dels practicants (francesos) estudiats per Lladó. A més, l'experiència traductora aporta al volum una bateria de solucions valuoses que permeten apuntalar molt dignament el discurs.

El territori atacat per Lladó amb les armes de la neoretòrica és una Terra Incognita que cada llengua ha anat colonitzant amb la part menys exportable de la seva tradició literària. Si Lladó fos un anglòfon o hagués anat a pescar els exemples en aigües jurisdiccionals de la literatura italiana el llibre seria sensiblement diferent, però una idea de fons romandria invariable. Perquè "La paraula revessa" té una virtut cardinal: Lladó mai no renuncia a l'observació detallada dels efectes que tota manipulació fonològica, morfològica o sintàctica té sobre la semàntica. Probablement aquesta és la clau que fa de Lladó un bon traductor capaç de reflexionar amb encert sobre la traducció dels evanescents jocs de mots de Raymond Queneau en un dels capítols finals ("Traducció de la forma i forma de la traducció").

Un últim detall ens inquieta des de la mateixa portada, il·lustrada per Benet Rossell amb una preciosa "micografia", i és que el títol admet una lectura inversa. Què voldrà dir "Assevera'l, ua!, rapa'l"?